Tornar a l'instant

La fotografia se’ns apareix com un certificat de la realitat, impassible al pas del temps. Som nosaltres els que hem canviat, però la instantània, com és fàcil de suposar, reflecteix justament aquell instant que mai envellirà, etern per sempre. Ens veiem a la foto de quan érem petits i pot ser que ja ni ens hi reconeguem o que amb prou feines evoquem, amb el serrell del moment, uns segons en els quals vam ser feliços. Però la fotografia hi continua sent i hi vivim, d’una altra manera, com si tot el que va passar aquell dia pertanyés a una altra vida. M’imagino l’escena. Algú de la família decideix retornar a l’instant de la imatge que va ser feta quan la congregació vivia unida i feliç. Potser que els grans ja es dediquessin a somiar amb ferraris vermells i pot ser que, aquí, el matrimoni estigués pensant en la deixa de l’avi, però van posar tots satisfets i sense entreveure les nuvolades que havien de venir més endavant.

¿Es pot apreciar en la mirada d’algun dels Pujol l’afany de riquesa descontrolada, aquella postura xulesca que després hem conegut? ¿Podríem deduir de la foto els futurs tripijocs, les nores venjatives, les bíblies que van canviar de prestatgeria? ¿Hi ha algun dels Pujol (del matrimoni o dels fills) que fabula de tornar a l’instant de la dolça estampa familiar per quedar-s’hi, a recer d’inclemències morals?