El catalanisme dels Jocs Olímpics de Barcelona-92

«Fa 56 anys s’havia de fer una Olimpíada Popular en aquest estadi de Montjuïc. El nom del president de l’Olimpíada Popular està gravat allà dalt, a l’antiga porta de la marató. Es deia Lluís Companys i era el president de la Generalitat de Catalunya». Aquestes foren les primeres paraules, en català, del discurs de l’alcalde i president del COOB’92, Pasqual Maragall, a la cerimònia d’inauguració dels Jocs Olímpics de Barcelona 92, marcant posicionament polític tot recordant el president afusellat pel regim franquista i fent, al mateix temps, referencia a la institució de govern de Catalunya, la Generalitat.

Em va venir aquest fet al cap quan vaig llegir l’article de Marçal Sintes De Barcelona-92 a l’1-O, de dimecres passat en aquest diari, en el qual parla del «desagradable però inevitable pols entre les forces de l’espanyolisme i del catalanisme». Segons ell, es tractava d’evitar «que Catalunya quedés esborrada» i superar «els regatejos per l’idioma o les banderes». Quan Maragall s’adreça al mon d’aquesta manera no és un «espanyolista»! És un catalanista convençut! Des del primer moment de la candidatura vam tenir clar el rol de Barcelona com a capital de Catalunya i la interrelació de les diverses realitats que la configuren. Així, quan a la tornada de Lausana, amb la nominació sota el braç, es troba 100.000 persones a Montjuic, Maragall diu: «Avui és un gran dia per a Barcelona i el que és bo per a Barcelona és bo per a Catalunya i el que és bo per a Catalunya és bo per a Espanya».

No és l’intent de diluir Catalunya sinó de posar-la en peu d’igualtat en el projecte i en el mapa mundial. És l’intent d’aconseguir que a tot Catalunya s’entengui que la realitat nacional catalana serà més forta si ho és la seva capital i si aquesta pot jugar a fons el seu paper sabent, però, que Catalunya ha creat Barcelona, com deia Vicens Vives i reblava Maragall.

Sintes explicita la voluntat de Jordi Pujol al voltant dels Jocs i afirma: «El catalanisme volia impedir, a més a més, que els Jocs decantessin el combat per l’hegemonia que havia començat la primavera del 1980, quan Pujol havia sigut investit president de la Generalitat». Cert, Pujol volia mantenir l’hegemonia de la seva manera d’entendre el catalanisme, oblidant que n’hi havia una altra de tant catalanista com la seva. Per a Maragall, «Catalunya pot ser vista de dues maneres. O bé com una traducció terrenal d’una idea de país que plana damunt la realitat, o bé a l’inrevés: la síntesi d’una colla de particularitats i de persones que tenen en comú la identitat nacional, a la qual contribueixen sobre la base de la seva diversitat».

L’article cau en l’error d’analitzar fets històrics sota paràmetres actuals. Te un objectiu: que la memòria d’uns fets d’èxit que es van fer amb col·laboració institucional i sense corrupció pugui posar en dubte el procés actual. Van ser uns Jocs catalanistes. No es van amagar mai els símbols, la bandera i la llengua catalana. Van ser utilitzats en totes les publicacions, actes de candidatura i de l’organització i realització dels Jocs Olímpics. No va caldre cap batalla mítica per aconseguir-ho.

Un any abans dels Jocs Olímpics Maragall em va delegar perquè atengués Jordi Sánchez, l’actual president de l’Assemblea Nacional Catalana, per parlar d’aquests temes. Així ho vaig fer. Sánchez volia saber com els enfocàvem. Li vaig garantir que a la Comissió Permanent del COOB’92 havíem establert unànimement l’ús del nostre idioma com a oficial dels Jocs Olímpics en peu d’igualtat amb el castellà, el francès i l’anglès. Això va ser fruit d’una lectura oberta de la Carta Olímpica del CIO i del nostre Estatut. Així es va fer. A la cerimònia d’obertura Samaranch mateix, com a president del CIO, va iniciar i va fer una bona part de la seva intervenció en català, com va fer Maragall.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Pel que fa a la bandera de Catalunya, va compartir amb la de Barcelona i la d’Espanya l’entrada solemne a l’estadi, portades per guàrdies urbans de gala, en un moment clau de la cerimònia, uns segons abans que entressin a la llotja els Reis acompanyats per l’himne nacional de Catalunya, Els Segadors. Als dossiers entregats per l’organització a les diverses cadenes de televisió constaven clarament aquests aspectes. En totes les instal·lacions i seus dels Jocs hi havia les tres banderes i l’olímpica.

Probablement la realització exitosa dels Jocs Olímpics de Barcelona va ser el millor moment de projecció internacional de Barcelona i de Catalunya i de tots els seus símbols nacionals al món.