Els meus fills, tres grans gurus

Des que els nens van acabar l’escola, no sé en quin món visc. Tampoc sé quin dia és. Ni quina hora. Ni quin any. Sí 

que sé l’estació en què estem perquè em regalima la suor per tot arreu i els mosquits se’m mengen a picades.

Em limito a viure en la immediatesa. Qüestió de supervivència. Ja no em pregunto què vaig fer ahir ni planejo què faré demà. Seria una bogeria intentar traçar un pla. Només soluciono urgències: escombro trossos de vidre dels vasos d’aigua accidentats, desembusso vàters obturats amb objectes no identificats, poso iode en genolls pelats i omplo estómacs famolencs. Quan els nens són a casa, ja no faig coses importants: ni contesto correus, ni llegeixo novel·les, ni discorro en reflexions polítiques i ni tan sols em pregunto què hi ha després de la mort. Només vull saber quan arribarà el seu pare de la feina i se’ls emportarà una estona a jugar al parc. Així em podré dutxar i descobriré novament que tinc braços, cara i cames... ¡que existeixo! ¡Que soc més que una màquina expenedora d’abraçades, crits i menjar!

    És ple estiu, el punt en què les mosques estan més empipadores, quan m’oblido del tot d’uns objectes denominats rellotges i d’uns invents que anomenem calendaris. M’endinso tan profundament en l’experiència del moment present, que quan necessito firmar i posar la data a algun lloc semblo una autèntica alienígena acabada d’arribar d’un planeta llunyà. I és que, com a verdaders professors de ioga, els meus fills m’han ensenyat a viure estrictament en «l’aquí i l’ara». Tota la resta són massa pretensions.

     

Ara que estan de moda les tècniques orientals per desconnectar la ment i viure el present, puc agrair als meus fills haver aconseguit completament aquest objectiu. Ja no recordo ni qui era abans de parir. Estic totalment submergida en aquest precís instant. Ells m’han ensenyat que en aquesta existència tot és efímer: si fas la neteja de la casa, en un tres i no res ja torna a estar tota coberta de brutícia. També els dec ser una persona més agraïda. Qualsevol cosa em fa feliç: cinc minuts de silenci sense que ningú es baralli, un simple dinar durant el qual no m’hagi d’aixecar 10 vegades, dormir tota una nit seguida, menjar xocolata negra d’amagat mentre ells berenen fruita perquè és molt sana... ¡He après que la vida pot ser meravellosa sempre que estiguis disposada a rebre els seus regals amb els braços oberts! Els meus fills també m’han inculcat el do de la paciència: si no fos així, ara estaria ingressada a la unitat de malalts mentals greus. En lloc d’això, he adquirit l’habilitat de respirar fondo i deixar anar tot el que no puc controlar. 

És gràcies a ells que he après a desconnectar de forma immediata. En el mateix precís instant que surten per la porta a berenar a casa de l’àvia, l’èxtasi s’apodera de mi i em submergeixo de ple en tot el que em proporciona plaer. ¡Em sento com quan era petita i podia fer d’amagat tot el que volia! Aquest sentiment gairebé criminal encara augmenta més el meu delit, el qual experimento com si no hi hagués un demà. 

 

   Per últim, els meus fills també m’han ensenyat què significa l’amor incondicional. Podria sentir repulsió per ells per totes les mali-

fetes que em fan una vegada rere una altra. No obstant, en lloc d’això, cada vegada que els miro em cau la bava.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

  

 De manera que puc afirmar sense equivocar-me que els fills són uns autèntics gurus. Estar amb ells t’acosta radicalment a l’estat de la il·luminació. Més que res perquè la seva presència t’encén.