En primera persona
Fins aquí he arribat
Vaig arribar a pensar que la meva vida, al no tenir casaments, nens i pis, no tenia sentit
Una parella, a Barcelona. /
Fa un any escrivia sobre la pressió social que tenen els joves, i els que no són tan joves, sobre la maternitat, la independència i els clixés socials que la societat t’obliga a complir quan arribes a certa edat. Després d’un any segueixo pensant el mateix. La meva vida no ha canviat gaire en aquest període de temps. Segueixo sent estudiant, fa 11 anys que estic amb la meva parella, segueixo vivint a casa dels meus pares i estic a punt de complir 28 anys. Sí, amics, tinc gairebé 28 anys i segueixo a casa dels pares, però no per gaire temps. A finals de l’estiu m’independitzo, no per pressió social sinó perquè quan un arriba a certes edats el cos ja et demana una mica más d’intimitat, sobretot quan fa tant de temps que estàs amb la teva parella.
Ara que ja tenim el pis, aquesta pregunta queda descartada quan ens pregunten sobre el nostre futur. Però en queden algunes més al tinter de la gent que s’interessa extremadament per la vida dels altres. Tenim la pregunta típica del casament: «Bé, ara que aneu a viure junts, ¿quan serà el casament?». La meva resposta sempre és la mateixa, la que repeteixo una vegada i una altra: que ara mateix no penso en casament. Ja en tenim prou d’haver de pagar un lloguer, un cotxe, les despeses que comporta estar vivint en un pis i seguir estudiant, a part de tenir una mica de vida social, és clar. No estic en contra que la gent es casi, ni moltíssim menys, però no perquè la resta de gent que ens envolta ho faci jo també he de fer-ho. Potser em casaré, potser no. Potser un dia decidiré anar-me’n al jutjat i firmar un paper i ningú ho sabrà, o potser em tocarà l’Euromillón i decidiré fer un casament que deixi el de Messi en mal lloc, però ara mateix no és la meva intenció.
Parlem de la pregunta dels fills: «¿I quan tindreu un nadó? Perquè tu ja tens una edat». ¿Perdona? ¿Una edat? Sí, tinc una edat, gairebé 28. ¿Que potser estic a un pas d’un precipici on cauré si no tinc un fill immediatament? La meva resposta sempre és la mateixa, que no és el moment adequat, encara tinc coses per fer, com disfrutar de la meva independència amb la meva parella, poder viatjar tots dos sols, disfrutar l’un de l’altre i poder viure sense que ningú hagi de dependre de nosaltres. Amb això no vull dir que no vulgui ser mare, perquè sí que vull ser mare, tinc l’instint maternal despert des de fa anys, m’encanten els nens, però un nadó ara mateix no seria el millor. La resposta que normalment em donen al meu «vull disfrutar de la meva parella» és: «Jo a la teva edat ja m’havia casat, tenia tres fills i treballava». Doncs molt bé, senyora, jo admiro enormement que vostè pogués fer tot això, però jo no vull ni tampoc puc. Actualment la vida s’ha posat molt difícil. Ja sé que abans la vida no era un camí de roses per a tothom, però les coses han canviat, tot és molt més car i els sous a vegades no arriben ni per alimentar dues boques, i no vull ni imaginar haver d’alimentar-ne dues o tres més.
Hi va haver un temps en què em vaig sentir tan pressionada que fins i tot vaig arribar a pensar que estava perdent el temps estudiant. Vaig arribar a pensar que treballava i treballava només per tenir un marit, un nadó i un pis. Vaig arribar a pensar que la meva vida, al no tenir casaments, nens i pis, no tenia sentit. Fins que un dia vaig dir: fins aquí he arribat. Em vaig centrar a estudiar, treballar i viure la vida a la meva manera. Sense importar-me el que fessin els altres ni pensessin de mi. ¿I sabeu què? Soc feliç, molt feliç, sense nadons, sense casament, gairebé independitzada i a les portes dels 28.
