Ous tòxics: "No és una crisi, és una estafa"

Un encara recorda quan Ada Colau va rebre en nom de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) el premi Mercè Conesa a la millor iniciativa solidària de l’any 2012. Davant una audiència de notables, l’ara alcaldessa de Barcelona va deixar anar aquella frase que va acabar convertint-se en consigna: «No és una crisi, és una estafa». Una frase molt similar podria dir-se amb motiu de l’escàndol dels ous tòxics que plana sobre gairebé tot Europa. «No és una crisi alimentària, és una estafa».

Ahir vam saber que les partides d’ous contaminats amb fipronil, després d’haver arribat a 16 països europeus i Hong Kong, també han sigut detectades a Espanya, concretament en una explotació de Biscaia. L’alerta –com saben, és un plat que se serveix bullent– va saltar i l’administració sanitària espanyola va haver de sortir al pas i aclarir que la detecció de la partida d’ous garanteix precisament que no hagi entrat en la cadena alimentària. 

A falta d’una versió més fiable, donarem per bona l’explicació del Govern. Els científics, a més, asseguren que un ésser humà s’hauria de cruspir milers d’ous contaminats de cop per córrer un perill greu. 

Lentitud europea

¿On és el problema, doncs? Resulta que el fipronil, un insecticida bastant habitual, no es pot fer servir en productes alimentaris. A més, els científics posen en dubte la seva eficàcia. I, oh, sorpresa, és més barat que altres productes.

L’escàndol ha demostrat que un desaprensiu (encara no se sap si a Bèlgica o Holanda) ha volgut guanyar-se uns eurets a costa de fer servir un insecticida prohibit en l’alimentació de les gallines.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

La Unió Europea ja suma un historial notable d’escàndols alimentaris, que en la majoria de casos revelen la voracitat d’una part de la indústria agroalimentària encegada pel benefici immediat. Una vegada més, Brussel·les ha demostrat els seus habituals reflexos i ha convocat una cimera sobre el tema per al ¡26 de setembre! No n’aprenem.

Parafrasejant una altra consigna indignada, «no hi ha ous per a tant de xoriço».