¡Visca la Guàrdia Civil!

Ho dic i, creieu-me, sé el que dic. Ho dic i vaig a l'aeroport un munt de vegades al mes. Ho dic i agafo molts avions. Ho explico: 17.32 hores, 15 d'agost 2017, ple estiu, ple mes de vacances, inici de l'última quinzena, estrena de la vaga total dels empleats d'Eulen, que acaben de rebutjar l'oferta de la seva empresa, moment ideal per palmar i ¡pam! rècord absolut de la meva vida. He passat el control d'equipatge, de targeta d'embarcament i del meu cosset sencer, petit, cert, 1.56 metres, en tres minuts i 53 segons.

I tot això, segueixo prometent-ho i jurant-ho, a l'aeroport del Prat. El meu vol a Palma d'Air Europa, és a dir, UX, és el número 6103 i surt, espero, sí, a les 21.40 hores. L'embarcament, pronostiquen, serà a les 20.55 hores. I jo he decidit arribar tres hores i mitja abans al Prat. Més cert, ja havia sentit per la ràdio i els meus col·legues de redacció m'havien dit que ‘només’ hi havia 20 minuts de retard, o de tràmit, per passar el control de seguretat però, encara i amb tot, he vingut amb temps.

I, sí, he arribat (el taxi que em portava l'ha parat, un minut, la Guàrdia Civil que persegueix, dic, no sé, mala gent, terroristes, txetxens de discoteca, a la rampa d'accés a l'entrada gran del Prat, però res, ha sigut un vist i no vist (l'altre dia, a la República Txeca, camí del circuit de Brno, ens van ficar la metralleta pel vidre del cotxe, això sí, molt amables els joves militars) i no hem perdut ni un minut.

A l'entrada del control del Prat, milers i milers i milers de metres de cinta en pla serpentina, fent-se, ja saben, aquells caminets sense retorn, en què caminem parsimoniosament, com xaiets, cap al control de la targeta d'embarcament i equipatge. Quan he vist tants metres de cinta, he pensat en el meu amiguíssim Evarist Murtra, que es guanya la vida fabricant aquest teixit ¡iupi! I els prometo, insisteixo, ho juro, que, en cap moment, he deixat de caminar, de serpentejar.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

He arribat, he ficat el codi de la meva targeta al vidre, ¡pam!, s'han obert les portetes i, de seguida, maletes, empleats d'Eulen, gens somrients, però molt, molt, atents i, al fons, dos tipus de guàrdia civils. Els de sempre, metralleta a la mà, boina lluent, musculosos, gairebé gegants, i dit al gallet (vigilant els dolents) i guàrdies civils, amb l'uniforme, ja més de carrer, no tan ‘madelman’ per ajudar, si fos necessari (no ho era massa, la veritat, però sí pencaven, sí) per als tràmits normals d'accés a les portes d'embarcament.

Fins i tot he parlat amb un corpulent home de l'institut armat i m'ha dit que ells són allà obeint ordres i ajudant. Ajudant a tothom. Fins i tot als treballadors d'Eulen. I ajudant-me a aconseguir el meu rècord, els juro que imbatible: tres minuts 53 segons. No els diré més.