El PP afavoreix que Espanya es desintegri

 

La sort que té el PP és l’absència d’alternativa viable amb l’actual composició política de les Corts Generals, i en aquest sentit no s’entreveuen perspectives de canvi a mitjà termini. Davant la tan greu crisi plantejada per l’independentisme català, la resposta immobilista del PP probablement bloquejarà (o gairebé) en l’aspecte immediat el referèndum il·legal de l’1 d’octubre, però la seva absoluta absència de propostes polítiques acabarà passant factura a tot el sistema.

    Això passa perquè el PP és un partit estructuralment ultraconservador, incapaç d’assumir que la Constitució de 1978 requereix avui profundes reformes. A més, amb Rajoy al capdavant el problema s’agreuja, ja que ha donat reiterades i sobrades proves de la seva incapacitat per protagonitzar la modernització de l’Estat. El PP sap que sempre serà un partit secundari a Catalunya, i per això ha optat per la màxima fermesa antisobiranista, perquè això el reforça a la resta d’Espanya. Aquesta opció estratègica pot donar dividends electorals immediatament, però és molt negativa per recuperar la legitimitat del sistema perduda a Catalunya.

La trilogia clàssica

El PP és un partit nacionalista espanyol (encara que formalment no es reconeix com a tal) i la seva concepció de l’Estat autonòmic és de mera descentralització administrativa, no de reconeixement de la diversitat interior d’identitats nacionals plurals i del màxim autogovern polític diferenciat. Rajoy insisteix contínuament en la seva clàssica trilogia de la «unitat d’Espanya», la «sobirania nacional» i la «igualtat de tots els espanyols» per justificar la seva absoluta absència de voluntat reformadora del sistema constitucional. Encara més regressiva és la seva afirmació que Espanya és la nació més antiga d’Europa amb 500 anys d’història, perquè, en rigor, no es pot parlar de nació espanyola fins a la Constitució de 1812.

Per tant, un dels grans problemes polítics del present és el rebuig de fons del PP a reformar la Constitució, un marc de fet insuperable per a aquest partit perquè és el màxim que avui pot acceptar en matèria d’autonomies. Sosté el PP que precisament ara no s’ha de reformar la Constitució, però si no és ara, ¿quan? L’argument és que qualsevol reforma ja no satisfarà els independentistes: per descomptat, els fonamentalistes (o independència o res) és clar que no, però no tots aquells formen un bloc monolític únic. Esgrimir només el necessari acatament de la llei (una obvietat en qualsevol democràcia seriosa) i insinuar vagues promeses sobre una nova fórmula de finançament autonòmic i inconcrets augments d’inversions territorials és completament inútil a aquestes altures.

En definitiva, s’ha arribat tan lluny en el procés de deslegitimació de l’actual sistema constitucional que la seva reversió (per parcial que sigui) requereix una seriosa i profunda reforma constitucional. S’ha d’abordar aquest debat com més aviat millor. Per dues raons: 1) el títol vuitè de la Constitució ha quedat clarament desfasat i només un canvi federal amb totes les conseqüències podria servir per a la seva actualització; i 2) amb real voluntat política de canvi seria possible guanyar el suport de molts independentistes tàctics que podrien acceptar de bon grat una reforma federal.

Divisions internes

L’immobilisme polític de Rajoy és una benedicció del cel per als independentistes, perquè això els pot fer creure que cada vegada més catalans es convenceran que Espanya és «irreformable» i es passaran a les seves tesis. Amb tot, en aquest camp les perspectives tampoc són gaire favorables, no només per les seves larvades divisions internes (amb purgues incloses), sinó perquè l’opció de trencar la legalitat i adoptar procediments expeditius de caràcter iliberal porta a un carreró sense sortida i a l’aïllament.

Notícies relacionades

El Govern central suggereix que continua sobre la taula recórrer a l'article 155

Rajoy: "Abans de l'1-O no soc partidari de fer res"

En tot cas, el risc per al sistema polític espanyol és que l’errònia estratègia del PP condueixi, al final, a un inesperat reforç social de l’independentisme (avui limitat per la manifesta mediocritat dels seus impulsors). En aquest sentit, el PP, que tant afirma «estimar Espanya», hauria de preocupar-se molt més dels espanyols (catalans inclosos, per descomptat). Com li va dir Rocard a De Gaulle: «General, estimi menys França i més els francesos». Per a la dreta és molt més fàcil adherir-se emotivament a conceptes mitificats (la nació, la pàtria) que vetllar pels interessos dels ciutadans reals.

Catedràtic de Ciència Política de la Universitat de Barcelona. Analista d’Agenda Pública.