L'hora de deixar de ser 'outsider'
A l'octubre el meu projecte arribarà al zenit. Em deixaré la barba a partir d'ara i per primera vegada en la meva vida
pesebre-general-web
Ho tinc decidit. Ha arribat el moment i estic preparat. Una vegada carregat de raó, sé que al llarg d’aquest procés m’hauré d’anar carregant de paciència. Però valdrà la pena. Estic decidit a deixar-me anar, que la meva decisió vagi creixent i que a l’octubre es converteixi ja en una realitat frondosa per deixar de ser només una erma possibilitat onírica.
Ja ho tinc clar. Han sigut mesos i mesos de contradiccions internes i de confrontacions externes amb amics i família sobre si és convenient o no fer aquest pas esgotant tot el procés fins a les seves últimes conseqüències. I encara que pugui semblar petit, és un gran pas per a mi com a home i espero que a partir de l’octubre també ho sigui per a la humanitat, o sigui, per a la meva col·lectivitat.
S’ha acabat consultar-ho amb el coixí, mirar-me al mirall (i el melic), i, pensant de quina manera els pot afectar, s’ha acabar també sondejar els meus fills sobre si els semblaria bé que el papa s’unís al que ja es va convertint en una majoria estrident per deixar d’estar al marge d’una realitat inqüestionable. La meva conclusió és que ja és hora de mullar-me i deixar així de ser un outsider.
No estaré tan equivocat si fins i tot els més recalcitrants crítics, com a mínim escèptics, amb tot el que comporta aquest procés de transformació, han arribat a fer el pas i fa temps que són els seus més grans defensors sense fissures. Tant, que fins i tot els de la meva generació es mostren orgullosos i exhibeixen sense complexos la seva nova militància a Facebook, Twitter i Instagram.
Si em considero un home independent i vull viure com a tal acceptant les noves regles del joc i encarant el futur amb possibilitats d’èxit tant en el terreny personal com en l’estrictament professional, he de fer-ho. I encara que em ploguin crítiques de família i amics, també vull viure aquest procés al marge d’afalacs que, fins i tot a un home com jo que s’apunta a la independència moderna o a la modernitat independent d’una manera tardana, el poden arribar a debilitar.
Vaja, que ho tinc decidit. A l’octubre el meu projecte arribarà al zenit per poder ser i sentir-me… hipster. Ho anuncio sense fanfàrries però amb absoluta convicció: em deixaré la barba a partir d’ara i per primera vegada en la meva vida. Calculo que a l’octubre ja serà una senyora barba digna d’un senyor hipster, que és al que m’assemblaré llavors.
Sospesar pros i contres
He pres aquesta pilosa decisió després de mesos de sospesar els pros i els contres, els quals, confesso, no havia arribat a calibrar del tot per poder inclinar la balança, fins que la meva filla de 5 anys em va dir que encara que el punxaria molt quan ens féssim petons i abraçades, segur que amb barba jo estaria igual de guapo o més. Roma locuta, causa finita. Me la deixo i com més espessa i menys punxi, millor. El que ja no prometo és comprar-me una camisa a quadros com les que a vegades em posava als 80, ni fer-me un tatuatge a l’avantbraç en forma de triangle equilàter. Tret que m’ho demani la meva filla, és clar.
Notícies relacionades
I encara que la barba és un dels signes més democràtics dels nostres temps, i, paradoxalment, de reconeixement social sovint impostat, que no hi entén d’edat, raça o condició (afortunadament sí sexual), ja us aniré informant de com em se’m posa i com se li posa a la meva vida la República Independent de la meva Barba. Però com que la seva instauració encara no la recull la Constitució, sempre estic a temps d’impugnar-la i anul·lar-la al novembre amb un afaitat ben arran.
