EN PRIMERA PERSONA
El pitjor de ser mare
El primer mes et preguntes si realment ho fas tan malament, el segon veus que tot eren ganes de fer-te sentir malament
zentauroepp9176185 ma02 m laga 12 10 08 una mujer da a su hijo el pecho en 170224183809 /
El pitjor turment d’una mare és, sens dubte, suportar la resta de mares. Des que estàs embarassada, totes les teves conegudes organitzen la teva futura vida familiar: això ho hauràs de fer així, això aixà… I t’animen dibuixant un panorama infernal de la maternitat que tu, pobra ingènua, no seràs capaç d’afrontar. Com a principiant, escoltes pacientment tots aquests consells que no has demanat i que sovint no comparteixes.
Amb el naixement de la criatura, els consells es transformen en acusacions. Encara no has sortit de l’hospital i ja has comès multitud d’errors i negligències diverses. Tots els teus moviments semblen posar en perill la vida del teu nadó. Com si algú les hagués erigit en jutges, aquelles dones examinen tots els teus actes i totes les teves decisions amb lupa, i rarament donen un veredicte positiu. Sembla que els sàpiga greu donar-te la raó en alguna cosa. Que si donar el pit és tercermundista o de gitana. Que si agafes massa el nadó a coll. Que si no l’agafes prou. Que si no prepares bé la papilla (¿què li has posat? Ummmm…). Que si et caurà. Que si l’agafes malament. Que si tu mateixa, ja veuràs com continuïs així… El primer mes et preguntes si realment ho fas tan malament. El segon t’adones que tot eren ganes de fer-te sentir mala mare i alegrar-se en la seva suposada superioritat.
Després hi ha els clàssics.
El primer és el de la temperatura. No importa com esteixis al nadó, sempre estarà malament. Volen que els abriguis com si visquéssim a la Sibèria, per asfixiar-los i, de passada, tornar-los febles i malaltissos. El mateix passa amb la temperatura del bany. Absolutament sempre, i sense ni tan sols provar l’aigua, suggeriran que està cremant. Com sobreviuen els nens als banys infernals de les seves incompetents mares és un misteri.
El segon clàssic és el de les dents. La pròxima vegada que em diguin que al meu nadó li estan sortint les dents perdré la meva educació. Des dels 2-3 mesos de vida, quan la criatura comença a ficar-se les mans o altres objectes a la boca perquè simplement ja sap fer-ho i perquè és la seva forma de descobrir el món, totes insisteixen que ja li estan sortint les dents. ¡Si cada vegada que m’ho han dit li hagués sortit una dent, en tindria com a mínim 50! ¡I li ha sortit el primer als vuit mesos, cinc mesos després que, suposadament, comencessin a sortir-li!
Saber més que el pediatre
El tercer clàssic és decidir quina necessitat té el nadó en tot moment i deixar clar que tu, mala mare, no te n’havies adonat. Que si té gana, o son, o gasos, o otitis… I tu, que saps perfectament què té perquè el coneixes com ningú, no ets escoltada, ¡et contradiuen fins i tot, encara que algunes mai havien vist al teu fill!
El quart clàssic és que totes saben més que el pediatre. Quan expliquis el diagnòstic mèdic, elles sempre el posaran en dubte. Aixecaran una cella escèptica i deixaran caure, sense cap argument, que si li fas cas al pediatre el teu nadó està condemnat. Perquè aquest mai s’adona de la gravetat de la malaltia, ni dona pautes correctes, ¡ni li importa la criatura!
El cinquè clàssic és que mai ets prou acurada. Si dius que això ho fas així perquè el nadó no es pugui fer mal, et diuen: «Uiiii, jo no n’estaria tan segura…». El cas és emprenyar.
Notícies relacionades
Totes les mares et vigilen, estan a l’aguait, mortes de ganes de veure’t cometre un error per tirar-se’t a sobre amb la seva saviesa infinita. I mentrestant, les meves filles mengen de tot, dormen 12 hores i estan sanes i felices. ¿Per què aquestes mares no fan com jo, i deixen viure la resta?
