La nostra ciutat estimada

Ahir, al parc de Monfragüe, amb una calor esgotadora, a les sis de la tarda, un silenci commovedor i l'enrenou de les cries de voltors reclamant la seva atenció, ens arriba la notícia: la nostra ciutat, la nostra ciutat estimada, ha sigut víctima d'un atemptat. La por, la pena, una tristesa i una enyorança infinites m'envaeixen. El dia que temíem ha arribat i estem lluny, molt lluny, en una calma envejable, impotents i resignats a la por, paralitzats. 

La ciutat llunyana s'ha tornat petita, s'ha concentrat en alguns carrers i en alguns records. Nosaltres, a mil quilòmetres, no sabem reaccionar, però els nostres ja s'han posat en marxa. No només els serveis, dels quals no havíem dubtat --els nostres desconeguts, conciutadans, els nostres anònims s'han llançat al carrer: han col·lapsat les donacions de sang, han anat als hospitals per ajudar a traduir en diversos idiomes, han obert casa seva, han ajudat i acompanyat, s'han compadit no només de les víctimes, també dels que s'han vist atrapats en embussos per no poder accedir a la ciutat, s'han apiadat dels que no han pogut tornar a casa seva o els seus hotels. Han repartit aigua, han ofert menjar, han refugiat --sí-- famílies.

El silenci de la naturalesa és insuportable i poètic. Però allà, a Barcelona, ja no només som el pànic i el caos que ens volien, perquè també som tota la resta. No som només un cordó policial, una ciutat restringida i limitada. No som només la ciutat empetitida i castigada, aïllada en el seu dolor. No som, no volem ser una ciutat envoltada, una ciutat cuirassada. Com podem ser-ho.

Renéixer de la incredulitat

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Lluny, l'estupor, la impotència i l'enyorança dels nostres carrers segueixen intactes, però ja, tan aviat, Barcelona ens ha començat a retornar el que sempre ens ha volgut donar sense concessions. La ciutat, la nostra ciutat estimada, ha començat lentament però efectivament a renéixer de la incredulitat i d'un dels dies més tristos de la seva història. Estar a l'altura de les circumstàncies també converteix una ciutat en la ciutat que és, i Barcelona i la seva vida i la seva cultura i el seu atractiu i la seva literatura i la seva tradició i el seu encant i la seva generositat i la seva veritat i la seva mentida i la seva trampa i la seva por i tot, tot a Barcelona s'ha permès només uns moments de dubte i desconcert. Ja estem tots en marxa, fins i tot els que amb dolor no som a casa.

Aquesta no és cap revolució, però alcem les nostres roses --sang de la sang dels nostres drac literaris-- cap al cel i som la ciutat valenta que volem ser, la ciutat de poesia i llibertat que volem ser. De donacions, cases obertes i aigua a les carreteres, la ciutat desperta que volem ser, la ciutat que respon, que reacciona, la ciutat que rebutja el terror en qualsevol de les seves formes, la ciutat acollidora que volem ser. A mil quilòmetres, la calma i la quietud dels cérvols dòcils a Monfragüe semblen macabres, però no ens enganyem: la vida i la llibertat no ens poden avergonyir.