L'ATEMPTAT DE BARCELONA
Que no ens canviïn els hàbits
És dolorós recuperar la normalitat, però és imprescindible perquè els terroristes no se surtin amb la seva
Nombrosos ciutadans després del minut de silenci. /
Amb poques hores de diferència s’han viscut a Barcelona i Cambrils dos atemptats amb atropellament massiu i tot apunta que podem mostrar satisfacció perquè als terroristes els va explotar, mentre la manipulaven, una bomba que, segur, no tenia cap mena de propòsit benèfic.
A aquestes altures ja tots tenim clara, per desgràcia, una de les màximes de la seguretat: «La seguretat absoluta no existeix», o el que és el mateix, hem de conviure sempre amb un cert marge de risc; molt o poc, però una mica. L’única manera d’aconseguir que un risc desaparegui és actuant proactivament; és a dir, actuant sobre les causes que el provoquen. Si som capaços d’alterar-les, l’amenaça derivada d’elles no naixerà. Es tractaria, per exemple, d’actuar sobre els elements que provoquen una malaltia. Si els trobem i els tallem el risc desapareix.
No obstant, la seguretat proactiva, fins i tot sent el mecanisme més eficaç d’eliminació d’amenaces és, com es pot imaginar, el més complex. Per això, el més comú és treballar sota la idea que no per previsible un risc és evitable i, per tant, s’ha de valorar quant mal ens provocaran els diferents riscos a l’activar-se. Per això la seguretat preventiva i la reactiva són les més utilitzades. La primera s’anteposa a l’activitat de l’agent amenaçant i estableix barreres que ens garanteixen que encara que l’impacte es produeixi sigui tan poc nociu com sigui possible. L’exemple més gràfic és el cinturó de seguretat dels cotxes. La seguretat reactiva, en canvi, s’executa quan l’amenaça ens ha castigat i ens està generant danys; és l’extintor davant el foc.
La seguretat proactiva té l’avantatge que impedeix que la nostra quotidianitat es trenqui; en canvi, la preventiva i la reactiva no ho aconsegueixen i això ens situa davant un repte no menor: la tornada a la normalitat, la resiliència. La recuperació de la confiança, no deixar-se influir per les pors, vèncer tots els recels; en definitiva, ser capaç de tornar a realitzar aquella activitat sota la qual un risc es va activar i ens va causar danys (pujar al cotxe, sortir de nit, menjar marisc…).
Els atemptats terroristes són immunes a la seguretat proactiva i salten les barreres de prevenció; per tant, causen perjudicis i reaccionem. Però anhelen dos terrors: l’immediat i el mediat. La primera batalla sempre la tenen guanyada. Buscaven el terror i el caos a les ciutats, primeres pàgines de diaris, obrir els telediaris, que se’n parli, de l’amenaça que suposen i del que propugnen. Això ja ho han aconseguit.
La derrota més greu és la que pretenen sempre en el mitjà termini. Per un costat, busquen encomanar-nos el seu odi, perquè això els legitima davant les seves hosts. Per un altre, inocular-nos la por i mediatitzar les nostres rutines. Per tant, toca negar-s’hi i ser resilients. Ni odis, ni pors. És dolorós recuperar la normalitat, però és imprescindible perquè els terroristes no se surtin amb la seva. Les societats madures s’enforteixen amb l’adversitat i la nostra ho és.
