No és l'islam, és el salafisme

Una vegada més, els terroristes han aconseguit colpejar-nos terroristes. I una vegada més, escoltem els mateixos arguments: des de la dreta ens diuen que l'islam és incompatible amb les nostres societats, malgrat que la immensa majoria dels musulmans estan clarament consternatsmusulmans per aquest nou acte de violència. Des de l'esquerra repeteixen que la culpa la té la política exterior occidental i el suport a règims autoritaris que promouen certes ideologies extremistes, com el saudita, o les combaten, com l'egipci, ignorant les contradiccions de tal raonament. Aquests arguments diuen més de les posicions polítiques dels que els branden que de la realitat, però tots dos tenen part de veritat.

Els que busquen en l'islam el motiu per als atacs confonen el tot amb una part. Hi ha un corrent dins de l'islam que fomenta el terrorisme. Un corrent supremacista, que proclama la seva superioritat sobre les altres religions i ideologies; totalitària, ja que menysprea el diàleg i busca imposar-se; i messiànica, convençuda que en última instància serà victoriosa. Es tracta del salafisme. I habitualment és quietista, es limita a predicar per atraure adeptes i aïllar-los en la mesura del possible de les societats en què viuen, i s'acontenta de ser "la secta salvada" de la qual parla la tradició. 

De la predicació a la violència

Però, en ocasions, aquest corrent passa de la predicació a la violència i es converteix en salafisme gihadista. Els seus partidaris poden citar nombrosos versicles i hadits, perquè la història de la revelació de l'islam també és la història de l'aparició d'una entitat política que es va imposar per la força de les armes. I els seus referents intel·lectuals són molt anteriors a la prohibició del vel a les escoles públiques franceses, o l'ocupació de Palestina, o fins i tot la colonització europea. Els principals són Ibn Hanbal (780-855), que es va enfrontar als mutazilís que intentaven conciliar fe i raó; i Ibn Taymiyya (1263-1328), que va viure les traumàtiques invasions mongoles.

Els que es decanten per la nostra responsabilitat en el terrorisme gihadista també tenen part de raó. Els nostres interessos ens han empès a recolzar el règim que ha fet més per propagar el salafisme que l'alimenta: el de l'Aràbia Saudita. Aquest es fonamenta en la ideologia wahhabita, una reformulació del pensament d'Ibn Hanbal i Ibn Taymiyya utilitzada en un principi per mobilitzar els beduïns d'Aràbia i establir un Estat i, des d'aleshores, per legitimar l'existència d'aquest Estat i demonitzar tots aquells que percep com una amenaça. 

Ja fa dècades que el règim saudita és conscient d'estar jugant amb foc. Almenys des del 1979, quan un grup d'exaltats va ocupar la Gran Mesquita de la Meca, i va agafar centenars de pelegrins com a ostatges i va exigir la revocació de mesures modernitzadores com l'educació de les nenes. Els anys 90, Ussama bin Laden, heroi del gihad a l'Afganistan, es va tornar contra la família reial perquè, davant l'amenaça de Saddam Hussein, aquesta va elegir la protecció de les forces occidentals en comptes dels seus mujahidins. Més recentment, el finançament de grups extremistes a Síria va donar lloc a l'aparició de Daesh, que ha atret milers de combatents saudites i no oculta el seu menyspreu per la Casa de Saud. 

Salafisme finançat

Notícies relacionades

La tristesa del musulmà

Un imam de Ripoll emergeix com a líder de la cèl·lula gihadista

No obstant, Aràbia Saudita continua finançant la propagació del salafisme, en una fugida cap endavant les conseqüències de la qual paguem tots. I en temps més recents, també ha començat a fer-ho Qatar, com a part de la seva estratègia per elevar el seu perfil internacional. L'actual crisi entre els dos països prové en gran mesura del desig qatarià d'utilitzar el seu poder econòmic per projectar la seva influència, i de desacords sobre els grups que ha elegit per fer-ho (en particular, els Germans Musulmans, la ideologia islamista dels quals és simplement una versió més moderna i pragmàtica del salafisme tradicional).

L'estiu passat vam saber de la preocupació dels Mossos d’Esquadra davant el fet que un terç de les mesquites de Catalunya (és a dir, unes 80) estan controlades per salafistes. És massa aviat per saber com es van radicalitzar els terroristes que van perpetrar els atacs de dijous, però una vegada i una altra hem vist que el salafisme constitueix un caldo de cultiu ideal per a la radicalització. I que, en massa ocasions, el seu suposat quietisme és només una màscara, a l'espera del bon moment per imposar-se… o per venjar-se.