Encadenats al terror

No sabem si són milers o dotzenes de milers els habitants d'Europa susceptibles de radicalitzar-se fins a convertir-se en assassins, però encara que els disposats a immolar-se per escampar el terror no passessin d'uns quants centenars, la conclusió és tan desagradable com òbvia: hem de viure encadenats al terror. No a la por, si ho podem evitar, i hem de fer el possible per evitar-ho, però sí al terrorisme. Per desgràcia, els fets de Barcelona i de Cambrils no seran els últims, sinó una baula, la més dolorosa perquè ens ha copejat més de prop, d'una llarga cadena, la que va començar a Niça i va prosseguir per altres capitals europeesNiça.

La capacitat de matar dels llops solitarisllops solitaris, que al nostre país han introduït la variant d'atacar en quadrilla, supera de llarg la de les forces policials i d'intel·ligència per seguir tots els passos dels milers i milers de sospitosos. Cal suposar que el control, legal o no, de les comunicacions, dificulta en gran manera la formació de cèl·lules capaces d'organitzar atemptats a gran escala, però els llops passen pel tamís més fi. Per tant, els ciutadans exposats, que som tots, fins i tot els correligionaris dels terroristes, no tenim més remei que viure amb la possibilitat de convertir-nos en víctimes del fanatisme assassí. Ningú ho hauria dit fa quatre dies, però és així. I si hem de jutjar per la seqüència dels últims mesos, no va per curt. 

Sense aigua no hi ha peixos

Per més que dolgui, i encara que abans de reconèixer-ho sigui important destacar de l'islam que es tracta d'una religió fonamentalment tolerant, és imprescindible recordar el que sempre han dit els estudiosos del terrorisme: sense humus social no hi ha terroristes, de la mateixa manera que sense aigua no hi ha peixos. ETA es va acabar, encara que més que per la persecució policial, tan difícil d'esquivar en l'era de l'espionatge tecnològic, pel final de l'aplaudiment dels centenars de milers de bascos que havien votat sense immutar-se a favor dels terroristes, que consideraven 'gudaris', o soldats de la pàtria basca.

Amb aquesta experiència a la vista, és imprescindible que dins de les mateixes comunitats musulmanes s'estengui, no només el rebuig sinó la força del rebuig, la intolerància cap a qualsevol forma de radicalisme en la interpretació de l'Alcorà. En paral·lel, la idea que, almenys a l'interior d'Europa, l'espai més feliçment plural del món, no hi ha guerra de religions ni de civilitzacions sinó canals per resoldre les tensions de forma pacífica i democràtica. Encara que costi dir-ho, faríem molt mal fet si deixéssim aquesta exigència de condemna interna a tota forma de radicalisme en mans de l'extrema dreta antidemocràtica.

Herois exalçats

Encara és més difícil intentar posar-se en la pell ideològica i emocional de l'assassí disposat a immolar-se, perquè el grau de fanatització és extrem, però també cal intentar-ho, perquè compartim la condició humana amb aquestes bèsties. Si el precedent més antic, i el més aplaudit, és el de Samsó, l'heroi bíblic que es va immolar a canvi de causar una matança en massa entre els enemics filisteus, el més pròxim són els 'kamikazes' en la segona guerra mundial. Aquells nois estaven convençuts de participar en un sacrifici suprem, exigit per l'hora greu del seu país. L'adoctrinament arribava als nivells de rentat de cervell. La consideració d'herois, exalçada i amplificada per tots els mitjans. Cal insistir-hi, sense humus social favorable són impossibles aquestes formes tan extremes de conductisme assassí. 

Notícies relacionades

Cinc claus per entendre per què l'atemptat a Barcelona és diferent

Identificades 13 de les 14 víctimes mortals de l'atemptat de Barcelona

Els europeus, amb l'única excepció de l'extrema dreta, no ens podem exigir ser encara més tolerants, però sí més inclusius. En les societats multiculturals, és natural que els ciutadans s'agrupin per raons d'ètnia o religió. Per això ha de posar-se especial atenció en la permeabilitat entre comunitats, contra l'aixecament de fronteres socials. Per això cal mantenir i incrementar les oportunitats de pujar en l'ascensor social, o crear-les en els països on no han existit mai, de manera singular a França.

A part d'això, que depèn de tots, queda un treball individual. Qui no s'hagi commogut per la tragèdia de dijous passat és un malànima. Però cal sobreposar-se a l'encongiment del cor mitjançant un desig i un compromís de continuïtat en la quotidianitat. És imperatiu, mentre duri l'amenaça, desencadenar-se de la por, fortificar-se interiorment, per conviure amb la possibilitat de ser víctima sense que res canviï, ni el comportament, ni en els hàbits, ni en els valors ni en les idees.