Els nous lideratges
El camí a la victòria (momentània)
Macron i Sánchez encarnen la política d'avui: expectatives de curt abast i relat 'de baix a dalt'
En el curs 2016-17, ¿un lideratge polític estrella del nostre entorn europeu? Emmanuel Macron. ¿I un ressorgiment polític estrella del mateix període i context? Pedro Sánchez. Dos líders que descriuen bé, cada un a la seva manera, la política i part del món en què vivim: la importància de la generació d'expectatives de curt abast, el relat del discurs de baix a dalt, i sobretot el moment antipolític que es viu encara avui, i que ens acompanyarà un cert temps com l'ona expansiva de la brutal crisi econòmica que la major part d'indicadors ens diuen que hem superat.
Normalitat i qualitats extraordinàries
Des de ja fa unes setmanes, a la plataforma Netflix es pot trobar Macron: el camino a la victoria, no només per als apassionats per la política i els jonquis de la comunicació i les campanyes electorals. I sí, es tracta d'un reportatge sobre el fulgurant ascens al poder de Macron. La seva precampanya i la seva batalla electoral per dins, on es pot observar un home que certament té capacitats extraordinàries en diferents fronts, però que respira certa normalitat, evidències de realitat i fins i tot un punt de fragilitat en la seva condició de jove i inexpert líder polític. Les expectatives que va despertar aquest executiu d'èxit convertit en polític per accident van comportar després que hagi sigut el president de la Cinquena República que ha experimentat la més ràpida caiguda en la valoració i confiança dels seus ciutadans. Una dada, de fet, fruit bàsicament de les desmesurades expectatives que van generar al seu dia ell i el seu equip, molt a l'estil d'aquell Barack Obama del 2008 (a qui, per cert, podem escoltar al reportatge, en conversa telefònica de suport al llavors aspirant a l'Elisi).
Sánchez té més marge
Pedro Sánchez aquí ho ha tingut més fàcil, ja que de moment no administra més que el lideratge d'un partit en l'oposició. Encara conserva (de fet, com Macron) la confiança d'una majoria dels que el van recolzar al poder. Però això cada vegada és més volàtil, menys durador, més fruit d'un moment, d'un context que passa ràpid al time line de l'actualitat. La línia de temps s'estreny, també per als lideratges polítics. Macron i Sánchez en són una mostra. Això sí, amb un líder socialista que, amb menys poder i per tant menys exposat, avui té més marge.
Identificar-se amb el poble per arribar al poder va passar de moda, però ha tornat amb força
Macron i Sánchez, a més, també són una mostra clara d'aquesta política que ha emergit en els temps de la crisi i que es reivindica de baix a dalt. L'actual president francès també, encara que no ho sembli a partir de l'estigma de «banquer» que li van penjar els seus més acèrrims adversaris. Perquè és veritat que el francès no va decidir imitar en campanya la classe d'Espartac que Pedro Sánchez va interpretar a la perfecció per a les bases indignades d'un PSOE en primàries. Però el líder del moviment En Marxa! va proposar, ni més ni menys, una «revolució» des del centre polític, allà on hi ha la gran base ciutadana, allà on per exemple hi ha la majoria d'integrants de les classes mitjanes que pateixen més la precarització de la vida a les nostres (fins fa poc) confortables societats del benestar. De baix a dalt. Els ha funcionat, com a mínim per arribar al poder. I algú podria dir que això és més vell que anar a peu, però sens dubte també aquesta manera de procedir havia passat de moda i ha tornat amb força.
El cas de Berlusconi
Identificar-se amb el poble per treure els de dalt ho ha aconseguit fins i tot Donald Trump, un fidel imitador, per cert, del protagonista d'un altre reportatge polític consultable aquests dies per tele a la carta: My way. Ascenso y caída de Silvio Berlusconi. Ell va ser un innovador en molts aspectes, no només els televisius, també en política. Va enlluernar com el desinteressat home d'èxit que aspira a servir el poble sense semblar polític. De fet, el 1994, quan va entrar en política i va guanyar les eleccions, era l'empresari d'èxit que havia de girar full d'una classe política podrida i conjurar l'accés dels comunistes al poder. Veni, vidi, vinci. I després va caure ràpidament, i va tornar-hi i es va convertir en el primer ministre que ha governat a Itàlia més temps seguit. Però, al capdavall, va ser una mena d'antipolític ficat en política. Com després tants altres, sempre salvant les distàncies i cada un a la seva manera. Per exemple, també un Macron que es va presentar com el miracle antigreix de la política instal·lada i d'unes institucions esclerotitzades i insostenibles. Per exemple, també un Sánchez que va impedir que el PSOE es reversionés al seu àlter ego de fa 40 anys. Coses que sumen. De moment.
