Una abraçada, Barcelona

A vegades escrivim per entendre el que passa, a vegades per enviar una salutació, a vegades per dir-li a algú que l’estimem.

Escrivim aquestes línies tot just uns dies després dels terribles atemptats que han acabat amb la vida de 15 persones a la ciutat de Barcelona i a Cambrils, i han deixat desenes de ferits a la Rambla de la capital catalana. Les escrivim per enviar un missatge d’afecte a les famílies de les víctimes, a les persones ferides i als dos municipis.

Ho fem sabent que aquests dies hem assistit a l’horror, però també a la seva altra cara. El dolor i l’altra cara que Madrid coneix tan bé: les donacions de sang, la vivenda que se cedeix a qui la necessita, els serveis d’emergències i seguretat treballant sense descans, la gent que surt al carrer perquè no ens prenguin el dret a estar junts i a defensar una vida en pau. 

Escoltem emocionats i admirats una ciutat que s’aixecava davant de l’horror i cridava «no tenim por». Només des d’aquest lloc en què podem estar junts podrem seguir caminant sense por pels carrers de la nostra ciutat, tingui el nom que tingui. 

En defensa de la zona grisa  

Escrivim per tant «des de» i «en» defensa de la zona grisa en què es troben els diferents.

La zona grisa és aquell espai de convivència que el terror, el fanatisme i la intolerància volen evaporar. La zona grisa, en realitat, no és grisa, és precisament el lloc on la vida és possible. Només en aquest lloc ple de fragilitat, d’incertesa, d’emoció, és possible viure avui i evitar que el món se’ns trenqui a trossos.

La zona grisa és un oasi, un port, una plaça.

Un barri que hem anat construint des de la diversitat i al qual ens incorporem des de les nostres diferents creences, cultures, biografies... Des del qual componem una ciutat lliure, oberta i cosmopolita. No sempre ha sigut fàcil. Sovint aquest espai comú s’ha aixecat enfrontant poderosos interessos polítics i econòmics, lluitant contra el fanatisme i la por. Ha exigit un esforç col·lectiu que ha respost a la necessitat de construir la convivència com a condició de possibilitat d’una vida digna.

Ciutats valentes

Els atemptats de Barcelona i Cambrils i els que els van instigar, les mobilitzacions de no fa tants dies a Charlotesville, on va ser assassinada Heather Heyer, els bombardejos sobre població civil, insisteixen a dir-nos que la seguretat és a fora de la zona grisa, que ens sentirem segurs el dia que abandonem tota esperança d’entendre’ns amb les altres persones, el dia que els murs vencin els ponts. Però aquests llocs fora de la zona grisa prenen la forma de ciutats devastades, de vehicles convertits en armes, de bombardejos i de guerra. Des de fora de la zona grisa ens venen èpica però només recollim dolor.

Ens diuen covards i bonistes per voler habitar la zona grisa, però creiem que la gent de Barcelona que ha insistit tant, tant, tant aquests dies a eixamplar aquesta zona és, ben al contrari, molt valenta. Estimem les ciutats valentes que defensen la pau, l’obertura, la barreja, l’entesa.

Les nostres vides s’han anat construint cada vegada més en aquests espais de trobada. Ni tan sols les polítiques més restrictives en matèria de migracions, l’existència d’institucions com els CIE o les situacions de crisi i dificultat material que en ocasions hem hagut de patir han aconseguit acabar amb aquesta realitat de les nostres ciutats. Hem compartit el barri, l’escola, hem viscut la precarietat laboral i la desocupació com un problema comú. Juguem a futbol a les mateixes pistes, comprem a les mateixes botigues i recorrem junts els mateixos carrers. Amb dificultat, amb errors, quotidianament, hem teixit llaços que resistiran.

Això ens permetrà no tenir por ni cedir a l’odi.

No ens resignem a l’horitzó de guerra i retrocés en matèria de drets civils i democràtics que volen imposar els que sembren l’odi. No renunciarem a la nostra llibertat.

Seguirem convivint amb llibertat i diversitat. Resistirem i seguirem construint.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

Ara i sempre, si Barcelona no té por a Madrid no tenim por.

Dissabte ens veiem a la mani.