¿Com s'hi arriba?

L’imam de Ripoll, Abdelbaki Es Satty, era (presumptament) un criminal, un més dels molts que hi ha en totes les societats, però ell no feia el que fan altres, que violen i assassinen per si mateixos. El que feia ell era reclutar joves perquè cometessin els assassinats. I aquí és on ensopeguem amb la pregunta més torbadora que ens hem plantejat aquests dies: ¿què porta un jove comú, amb vida que ha sigut com la de qualsevol altre, a deixar-se reclutar per algú que l’està convidant a assassinar i a arribar fins i tot al suïcidi? Younes Abouyaaqoud, el (presumpte) terrorista que va matar 14 persones i va ser abatut pels Mossos d’Esquadra quatre dies després, havia viscut a Ripoll des que tenia 4 anys; allà havia sigut educat i era conegut pel seu entorn com un bon noi, bon estudiant, bon company, aficionat al futbol, alegre i intel·ligent. Bona persona. ¿Què porta un noi així a fer el que va fer?

No tinc resposta a aquesta pregunta, almenys no una de completa, però sí que vull aportar algunes reflexions. Crec que Younes no podia arribar a fer el que va fer sense abans haver adquirit una forta càrrega identitària de pertinença a una comunitat oprimida. Tot sembla indicar que no es tracta d’una càrrega identitària de tipus religiós, ni en el seu cas ni en el de la majoria dels terroristes de caire islamista que han perpetrat atemptats a Europa, ja que gairebé cap tenia formació religiosa. S’identifiquen com a musulmans, però és possible que això s’enquadri més dins del concepte de poble o nació que del de comunitat religiosa.

Rentat de cervell

Crec que, sobretot, se senten part d’un poble oprimit, discriminat, víctima de grans injustícies; i tendeixo a pensar que és això el que reclutadors com l’imam de Ripoll inoculen als seus cervells. Però, ¿com ho aconsegueixen? Suposo que igual que totes les identitats nacionals: a base de realçar i agegantar els greuges i el que ens distancia, i minimitzar o menysprear tot el que ens uneix. Younes tenia grans punts de connexió i unió amb el seu entorn social, però Abdelbaki li va rentar el cervell perquè tot això perdés importància i en guanyessin els greuges. I la pregunta segueix sent: ¿Com?

Crec que per acostar-nos una mica a la resposta a aquesta inquietant pregunta convé deixar de mirar per un moment aquells nois i mirar-nos una mica a nosaltres mateixos, és a dir, les societats en què viuen i vivim. Els que ens relacionem amb la immigració sabem que les persones procedents de famílies immigrades reben molts inputs d’acollida en la nostra societat, però també molts altres de rebuig. Sempre hi ha algú que, d’alguna manera, els està dient «no sou dels nostres», i això és constant.

Notícies relacionades

Terroristes generació 2.0

Jo sí que tinc por

I es tradueix en el fet que els joves de famílies immigrades, sobretot musulmanes, arribin a taxes de desocupació molt superiors, i tinguin més  dificultats perquè els  lloguin un pis, i per integrar-se en determinats equips, i per a moltes altres coses. Aquests dies molta gent es pregunta com ha pogut passar el que ha passat en una societat acollidora com és la catalana. No ens enganyem: no som una societat tan acollidora. No fem tot el que ens tocaria fer, i les institucions no inverteixen el que haurien d’invertir en la lluita contra la discriminació, la segregació i l’exclusió.

Greuges més generals

Això no és una explicació, i encara menys una justificació. Només estic buscant els punts de partida perquè un noi com Younes es deixés rentar el cervell, i és important trobar-los, entre altres coses, perquè no ha sigut l’únic i n’hi pot seguir havent d’altres. I els punts de partida són més, ja que a aquestes situacions concretes que es viuen en la nostra societat s’hi sumen greuges més generals. El brutal intervencionisme del món occidental als països àrabs, sempre a favor dels seus interessos, de les empreses armamentístiques, de les petroleres i d’altres, és una cosa que afavoreix tremendament el desenvolupament de sentiments identitaris d’opressió. I ho és molt més el tractament que fem del conflicte palestí amb un poble atropellat fins a extrems espantosos. Potser que aquest és l’element clau d’aquest procés identitari de joves d’origen àrab, dins i fora d’Europa. Per acabar amb aquests refugis identitaris, que en alguns casos esdevenen terrorisme, hem d’abordar totes aquestes qüestions. No és senzill, però no hi ha cap més camí.