Jo tinc por

Torno a una Barcelona que ja no és ciutat, sinó estat d’ànim. L’estat d’ànim de qui se sent atacat, assassinat, ultratjat, descarnat, dessagnat, i tot per una raó que no comprendrà mai. La raó de l’absurditat. La civilització de la barbàrie. Les regles de qui trenca les regles. El sentit de la il·lògica. La covardia de qui es creu valent. La victòria del perdedor.

Negaré que ho he escrit, però aquesta és la verdadera naturalesa del mal. L’absència de tota naturalesa. Ho disfressin d’ideologia, de moviment o de religió, és igual. Qui no respecta la vida, no només no fa el bé, sinó que està fent el mal, que no és el mateix. 

Torno a una Barcelona que envia un altre cop al món un missatge alt i clar. El penúltim va ser fa 25 anys, aquell immens «hola» que va acollir el món. L’últim, aquest «no tinc por» no menys universal que l’ha tornat a fer estremir. Per raons diferents, però usant el mateix llenguatge. L’únic que traspassa la pell i te l’eriça. El del respecte, la unitat, la tolerància, l’hospitalitat o, dit en plata, el de l’amor.

Per això, i perquè avui em sento més orgullós de ser barceloní que mai, encara que m’encantaria afegir-me al crit, jo, sent sincer, he de dir que tinc por. I em consta que no soc l’únic. Crec que entenc la intenció de la frase. Crec que entenc què vol dir. Però com sol passar amb les coses importants, comparteixo aquesta frase i també la seva oposada, la seva contrària.

COP DE TERROR

Jo tinc por. Por que aconsegueixin canviar-nos a cop d’atemptat, a cop de terror. Por que aconsegueixin que ens quedem a casa. Por que acabem canviant la nostra vida, els nostres hàbits i els nostres drets, aconseguits a cop de sang, suor i llàgrimes, i que ara un grupuscle de desgraciats i malparits pretenen robar-nos.

Jo tinc por. Por que el que expressem aquests dies en manifestacions de tota mena s’acabi oblidant. Por que ens tornem a relaxar. Por que tornem a pensar que cada mort a Síria, Líbia o l’Iraq no va amb nosaltres. Por que la distància sigui l’oblit. Por que tornin a aprofitar-se de la nostra desafecció.

Jo tinc por. Por dels altres extremistes. Por dels xenòfobs. Por dels racistes. Por de tots aquells que per fi veuen legitimada la seva radicalitat. Por de l’ignorant. Por del Cordobés. No, d’aquest no. Però sí por de tots aquests xavals que ara deuen estar pensant que el millor que poden fer és agafar  el fusell i anar a engegar trets pel seu compte. Por de tots els que pensen que la solució està al marge de les nostres forces i cossos de seguretat de l’Estat, les úniques a les quals hem concedit entre tots l’ús legítim de la violència per quan no hi hagi més remei que contraatacar. Por dels que pretenen convertir un Estat de dret en un far west, en un ull per ull, en una llei del talió. Por de la violència prenyada de més violència. Por de no acudir a les causes i por de les seves conseqüències. Por del nosaltres i de l’ells. Por de la simplificació, tan enganyosa com temptadora en situacions com aquesta. Por que una sola abraçada es converteixi en notícia, i no perquè no sigui digna de ser-ho, sinó perquè no n’hi hagi més.

I per últim, jo tinc por. Por de l’ús que se li pot donar al dolor per part de les institucions, partits polítics i organismes de guardar. El dolor, aquesta arma de destrucció massiva que destrueix fins i tot a qui creu que la sap activar. Com vaig sentir fa poc en la fantàstica Feud, els conflictes no van sobre l’odi, sinó sobre el dolor. Per això també tinc por de la divisió, de l’oportunisme, de l’electoralisme, de banalitzar les víctimes i acabar convertint-les en dades d’intenció de vot. Tinc por que puguin caure molt baix els que ho fan tot sempre «pel nostre bé».

Per tot això, perquè accepto les meves pors, les meves misèries i els meus errors, ja estic en disposició de combatre’ls. I algun dia, amb sort, arribar a tenir la meitat de coratge del que estan demostrant els meus conciutadans del carrer i tots aquells als quals no els ha fet falta néixer aquí per sentir i expressar-se exactament igual. 

Notícies relacionades

Una perillosa escalada en espera de Trump

Estimar-se

Por, en definitiva, de no estar a la vostra altura.

Una mica de por i molt d’orgull, una vegada més.