Imprecisió i permissivitat
Pensament 'flou'
Les relacions, les ambicions i les actituds davant la vida esdevenen cada cop més borroses
El fotògraf britànic David Hamilton (1933-2016) va ser el rei del flou. Les seves fotos, normalment de jovenetes mig despullades, es presentaven com imatges lleugerament desenfocades o borroses. Eren d’un erotisme desdibuixat, una mica oníric. Tenia fervents partidaris i grans detractors. Va consagrar una determinada manera de veure la realitat, vaporosa i inconcreta, immediata i alhora distant. Una realitat laxa, tirant a decadent.
Premonitòria, em sembla. En efecte, Occident s’està tornant hamiltonià. Vaig tenir-ne la primera sospita quan la composició tipogràfica abandonà les galerades de plom i adoptà, primer la fotocomposició, i després la composició i la paginació informatitzades. Des de Johannes Gutenberg fins a aleshores és a dir, des del segle XV fins a la darreria del segle XX, les lletres tenien cossos de mida inamovible. Per justificar les línies o per quadrar les pàgines, calia afegir espais en blanc o retocar el text fins que tot quedava ben encaixat. Però amb la informàtica, tot es podia eixamplar o estrènyer òpticament. El concepte sagrat de caixa de maqueta es va desdibuixar. Qualsevol quadrava planes sense esforç ni ofici. A ningú semblava importar-li que, d’aquesta manera, les diferents planes d’un mateix llibre no fossin estrictament superposables, perquè podien tenir caixes no exactament iguals. No va passar res, aparentment.
La gràcia de les obres detectivesques d’Arthur Conan Doyle, Agatha Christie o Georges Simenon (Sherlock Holmes, Hercule Poirot, comissari Maigret) era que al final tot quadrava: els punts foscos s’aclarien i no quedaven caps per lligar. Les sèries policíaques més exitoses en la televisió d’avui dia t’omplen de pistes falses que al final es dilueixen sense més explicacions. Hi solen abundar les filagarses desorientadores i sovintegen els desenllaços poc convincents, com si els guionistes estiguessin més preocupats per generar sorpresa i desconcert que argumentacions sòlides. Em temo que els interessa més seduir l’audiència que construir un relat. El flou també ha triomfat entre els escriptors, doncs.
Entre quasi tothom, em temo molt. Ens estem acostumant a comprar per internet, sense veure la mercaderia. Un parell o tres de fotos basten per decidir-se. Els detalls, la textura, els acabats, fins i tot l’efecte sobre el teu cos si es tracta de roba, no es poden comprovar. Tota una generació sembla haver ja renunciat a aquestes verificacions bàsiques, sense les quals ningú, des que el món és món, s’avenia a adquirir res. La comoditat de la compra des de l’ordinador estant passa per davant de qualsevol altra consideració. Altrament, quasi tot és de comprar i llençar al cap de poc, de manera que els possibles errors tampoc no són percebuts com a gaire transcendents. La venda flou satisfà el comprador flou, que no espera exactituds ni precisions.
Notícies relacionades
El posat desmenjat dels més joves participa d’aquest caràcter desdibuixat de tot plegat. Les relacions personals, les ambicions professionals, les consideracions de gènere i, en general, l’actitud davant la vida també han esdevingut borroses i incertes. L’avantatge és que hem esdevingut més flexibles, l’inconvenient és que som menys rigorosos, de manera que aquesta flexibilitat positiva propendeix a confondre’s amb una indefinició deletèria. El centre polític aspirava abans a l’equilibri, ara es basa en la indeterminació. Ser de dretes o d’esquerres comença a estar mal vist. No crec que sigui equanimitat, sinó mandra. Fins i tot el pensament feble ja comença de semblar excessiu: s’està imposant el pensament flou. Tal com ho veig, és la manca de pensament, en realitat.
Simultàniament, la tècnica és fa més i més precisa. Els aparells són més exactes que mai, les màquines tenen uns marges de tolerància cada vegada més petits. Paradoxalment, la creixent precisió dels instruments coexisteix amb la laxitud dels processos socials i dels posicionaments personals. Som alhora permissius i exigents. La publicitat ens incita a no privar-nos de res, però la mateixa abundància de tot ens està sumint en una immensa pobresa fàctica. Els joves són la principal víctima de tot plegat, alhora que els principals agents, per defecte, d’aquest nou ordre vaporós i vague. El mal és que entre els bàrbars de més enllà, que històricament esbaldien de manera periòdica aquests marasmes de relaxació, també triomfa avui dia, gràcies a la precisió globalitzada de les noves comunicacions, el simplisme incert. Una combinació sense precedents. Ja veurem on ens durà.
