Cantar junts

«Cantar junts per sentir que som alguna cosa junts». Mira que feia anys que cantava. Mira que feia anys que cantava en una coral... però no va ser fins que li vaig sentir dir a Jaume Ayats, gran musicòleg i actual director del Museu de la Música, a propòsit d’un documental que fèiem plegats sobre 'Els Segadors', que em va quedar gravada la idea. ¡I és clar! 

Ayats argumenta que el fet de cantar junts genera un particular sentiment de comunitat en tant que la música i el fet d’interpretar-la de forma col·lectiva posen en marxa un conjunt de mecanismes a través dels sentits, amb una dimensió física, corporal, intel·lectual i emocional, que no es donen amb la mateixa intensitat, o amb la mateixa complexitat, en altres activitats col·lectives. La música que produeix un cor, ja sigui un grup d’amics improvisant les notes de la cançó de l’estiu, ja sigui el cor professional més fabulós que hàgiu pogut escoltar, és el resultat d’un exercici vocal i auditiu, però també d’un intangible emocional d’un grup de persones que senten i volen fer sentir alguna cosa. En el cas dels himnes, com 'Els Segadors', al component musical i emocional de cadascú s’hi afegeix una emoció col·lectiva, pel fet de cantar una melodia que ens remet al fet de formar part d’una comunitat determinada .

Recordo un magnífic director que vaig tenir fa uns anys (i que ara excel·leix com a subdirector de l’Orfeó Català) cridar emocionat enmig d’un assaig «Sentiu els harmònics? Els sentiu?» La primera vegada no sabia ni de què m’estava parlant. Se suposa que havia de sentir una freqüència especial, formada precisament a partir de les freqüències individuals d’ona que emetíem cadascú amb les nostres cordes vocals. No hi havia manera. Fins que vaig decidir que per mi els harmònics sonors eren precisament aquest intangible de «cantar junts».

Fa unes setmanes va tenir lloc a Barcelona l’11è Simposi Internacional de Cant Coral, amb la participació de 24 cors internacionals, seleccionats entre 150 candidats. Uns 2.500 participants d’arreu del món van poder assistir a concerts, conferències i classes magistrals en els principals equipaments musicals de la ciutat. L’elecció de Barcelona no era casual. Els cors tenen una llarga tradició al nostre país, i han jugat un paper determinant en la formació i la socialització d’un munt de persones des dels mítics Cors de Clavé del segle XIX. La Federació Catalana d’Entitats Corals que els ha acollit data del 1982 (per bé que prové de l’antiga Germanor dels Orfeons de Catalunya, que és del 1918) i agrupa uns 500 cors.  

Després dels atemptats de fa uns dies, segur que els participants han recordat amb una emoció especial que el lema del Simposi era Els colors de la pau, en referència a la diversitat i la riquesa del món coral, present arreu del món, i més encara quan un dels concerts destacats va tenir lloc, precisament, a la Basílica de la Sagrada Família. Més de 500 cantaires de 25 cors catalans (i un de la Comunitat de Madrid) vam interpretar 11 peces religioses de compositors catalans de tots els temps, en un recorregut cronològic des del 'Llibre Vermell de Montserrat' fins a una creació de Bernat Vivancos (Barcelona, 1973) del 2012, composta expressament per a la Sagrada Família tenint en compte que les cantories de la basílica, ben alçades sobre el terra, fan que la música davalli fins a la nau central i produeixi uns efectes molt particulars. Ja fa un segle que el disseny de Gaudí omplí la Sagrada Família de simbologia, tant lligada a les meravelles de la naturalesa com a la seva pròpia religiositat, com ho és també la mateixa monumentalitat de l’edifici que l’ha convertit, per bé i per mal, en una icona de la ciutat. 

Per a nosaltres va ser una experiència magnífica en molts aspectes: pels assaigs previs que vam fer, la comunió amb un munt de cantaires i directors amb els quals sempre aprens alguna cosa nova; per la vitalitat de la creació catalana i dels seus cors, que es va mostrar amb un repertori extraordinari de peces tan boniques com 'O vos omnes', de Pau Casals; 'O Crux, aus spes unica', de Ferran Sors; 'Quam dilecta', de Raimon Romaní, i l’espectacularitat del ja esmentat 'Avui és el dia', de Bernat Vivancos; i, és clar, per l’excepcionalitat de l’experiència mateixa de cantar en un espai tan singular.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

En sortir vaig coincidir amb uns holandesos, literalment bocabadats, que hi havien assistit. Vaig pensar en l’immens privilegi que havia tingut, en el «cantar junts» i en les múltiples maneres de conectar persones i idees que tenim a l’abast, en la dimensió transcendent de l’art, en la vida, en definitiva. Aquests dies no deixo de donar-hi voltes.