Malgrat tot, res és impossible

La gran pregunta que es fa en aquest moment la família barcelonista és si l’actual enduriment de la guerra civil societària deixarà escletxes per les quals sigui possible il·lusionar-se a fons per l’equip. Perquè hi ha equip, tot i la fugida de Neymar, encara que l’envoltin més incògnites que en altres inicis de temporada. El gran trumfo de la continuïtat de Messi i les garantides novetats tàctiques que venen (tant per la reconeguda capacitat de Valverde per aplicar-les com per les característiques concretes dels nous jugadors) obren un curs en el qual tot –tot, en el pla positiu– torna a estar a l’abast de la seva mà. 

El dubte recau en si el soroll que acompanya l’ofensiva de Joan Laporta i Agustí Benedito contra Josep Maria Bartomeu permetrà o obstruirà el treball i la progressió que s’ha de fer en l’àmbit estrictament esportiu. Els bons projectes solen créixer millor en ambients serens, i en futbol el desenvolupament dels grans equips necessita l’ajuda tant d’una empenta alegre i esperançada des de la grada com d’un vent favorable creat amb racionalitat des dels mitjans informatius de l’entorn. 

¿Tindrem això? No és segur. Aquest club ja ha viscut temps objectivament suïcides. Recordin, per exemple, aquella etapa en què la impopularitat de Núñez empenyia part de l’afició a considerar menys dolentes les derrotes perquè podien contribuir al relleu del president odiat...

Un any perdut

Que consti, no obstant, que sense la seva complexitat interna i la hipersensibilitat crítica de la seva massa social el Barça no seria el Barça. I que consti també la legitimitat –i la lògica–de les crítiques a Bartomeu. Cap barcelonista es mereix el que li han donat el seu club i l’actual junta directiva l’últim any. Perquè ha sigut un any absolutament perdut a nivell esportiu. 

L’última temporada de Luis Enrique, desastrosa, va desaprofitar l’última coincidència de Messi i Neymar en un mateix onze, va estar afectada des del principi per un plantejament erroni de fitxatges de jugadors suposadament complementaris, va desenvolupar després una política immadura de rotacions i va ancorar l’equip en la irregularitat. Davant d’això, els responsables no van saber intervenir ni per resoldre aquestes qüestions ni per procedir al relleu o tutela d’un entrenador manifestament gastat i sense idees des de finals del 2016. 

Però l’any es va perdre també en la preparació de la logística per al següent, que és aquest. Messi continua perquè és sens dubte un bon barcelonista i haurà decidit donar-li un any més de confiança a la possibilitat d’un redreçament, però és clar que no es va treballar bé des de dalt la identificació dels jugadors amb el projecte del club. Com a exemple, el cas de Neymar. 

Desastre al mercat 

En paral·lel, la direcció tècnica no va saber preparar amb eficàcia ni les possibles contractacions d’aquest estiu ni les sortides convenients. Des­astre sobre desastre, tots ells encaridors, amb el teló de fons d’una sobrecàrrega absurda d’empleats i sous així com una multiplicació de càrrecs que, tenint en compte com actua el club en les qüestions delicades, deuen ser essencialment honorífics excepte en la remuneració.

Encertar-la amb els retocs

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Però tot i així hi ha moltes possibilitats que hi hagi un bon equip sobre la gespa. El trident mundial de referència ara és a París (amb Neymar, Mbappé i Cavani), i el pols més morbós del planeta seguirà radicat a Manchester, on Mou aquesta vegada comença millor que Pep Guardiola i el Chelsea. Però el Barça conserva al voltant de Messi grans jugadors experimentats capaços de qualsevol cosa per poc que els complementin bé –i refresquin la dinàmica col·lectiva– els fitxatges. 

Els retocs li permetran exercir més tensió des del centre del camp i la possibilitat d’atacar amb més velocitat i versatilitat. Això permetrà aprofitar millor els serveis de mitjana i llarga distància del jugador més destacat del món. Amb el que té, està en condicions de competir de tu a tu amb els quatre o cinc millors equips i pot amargar-li en particular la temporada al Reial Madrid. Però per a això necessita més que mai que els seus seguidors creguin en la viabilitat d’aquesta nova etapa, i que la batalla al voltant de la llotja sigui rigorosament civilitzada.