Els gats de Caterina la Gran

Als anys 90, una vintena de gats vivien en un solar del nord de Barcelona on aviat s’hi havia de començar la construcció d’un nou museu. Era una banda diversa de personatges ben reconeixibles: una femella tricolor menuda i descarada, un mascle tigrat gegant i gandul, una jovial gateta negra amb mitjons blancs, dos peluts rossos idèntics i inseparables, un altre de sord i rondinaire amb ulls de diferent color…  ¿De què vivien? Una zona pròxima era freqüentada per escolars que hi anaven a berenar i els felins s’havien especialitzat a fer monades a nens inapetents, buscar a les papereres i caçar algun rosegador. A més a més, una veïna del barri, que els coneixia bé un per un, s’ocupava de completar-los l’alimentació i de portar els malalts i vells al veterinari (segons sembla, a cada barri hi ha una veïna així).  Abans que les excavadores entressin a sac amb els seus rugits, els okupes van ser capturats amb delicadesa i traslladats a més de 20 quilòmetres de distància.

Contra els rosegadors

No obstant, uns mesos després vaig ser testimoni d’un succés tan poc creïble que encara avui em pregunto si el vaig viure realment o si tot va ser un somni que, amb els anys, s’ha anat instal·lant en algun racó de la meva memòria. Estava visitant les obres del museu quan de sobte va aparèixer tota la banda traient els seus caparrons per un canvi de rasant que accedia al lloc. ¿És possible? Sí, eren ells i segons sembla tornaven tots junts: la tricolor, el tigrat, la negreta, els peluts, el sord… El museu els va tornar a acceptar, tot i que en el si d’un programa ben dissenyat per una associació animalista. Avui es guanyen la vida contribuint a mantenir el lloc lliure de rosegadors i com a tap d’un creixement descontrolat d’una població felina indigent.

La bona relació entre humans i gats va començar fa milers d’anys amb la consagració de l’agricultura. Els gats salvatges més socials i menys esquerps s’aventuraven a les sitges carregades de gra, on es concentraven verdaderes plagues de ratolins. La idea, és clar, els va semblar estupenda als pagesos. El gat domèstic actual procedeix del gat silvestre africà, encara que hi va haver altres intents de domesticació felina, com va passar amb el menut gat del desert. No hi ha dubte que els gats s’han guanyat el seu sou. A més de la seva entranyable companyia, la seva funció de deslliurar els assentaments humans de ratolins, rates i serps ha sigut sempre molt apreciada. Van passar un mal moment durant l’edat mitjana, quan es va imposar la superstició que el dimoni es disfressava de gat per ensarronar les ànimes desprevingudes. Els gats van ser sacrificats a les fogueres amb les bruixes i tota classe d’heretges. Això devia donar algun avantatge, per cert, a les rates i a la propagació de les terribles epidèmies medievals.  

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

Acabo de saber que als baixos del Museu Hermitage de Sant Petersburg hi viuen avui uns 70 gats que protegeixen els tresors artístics i científics d’aquesta institució. No es passegen per les sales d’exposició, però sí pels magatzems, galeries i altres dependències. La seva mera presència espanta els prolífics rosegadors, que d’una altra manera es despatxarien a gust amb les joies de la història de la condició humana que dormen allà mentre esperen a ser exposades. Són, diguem-ne, part del personal del museu. Diversos empleats s’encarreguen de la seva salut i confort. Tenen cuines especials, els seus racons per dormir, el seu servei de neteja i veterinària i un retir digne per a quan es fan grans i els fallen les forces. En el cas que hi hagi excedents, un pot fins i tot sol·licitar un exemplar en adopció i presumir així que a casa l’espera un gat de l’Hermitage.

Cuidant l'art

Tot va començar al segle XVII, quan el tsar Pere I es va emportar a la cort un esplèndid mascle d’Holanda. La seva filla Isabel de Rússia, que tenia autèntic pànic als ratolins, va demanar per al Palau d’Hivern els gats més grans que es poguessin trobar. Però va ser Caterina la Gran qui va tenir la idea de contractar tot un destacament de gats perquè visquessin al museu cuidant el seu valuosíssim patrimoni. La veritat és que no tenen gaire feina, perquè l’aroma de la seva presència ja compleix la funció. I allà viuen des d’aleshores com a testimonis de la història de Rússia, amb la sola excepció del setge de Leningrad, que va provocar una fam tan extrema que la població va acabar per menjar-se’ls. Cada 28 de març se celebra a Sant Petersburg el Dia del Gat de l’Hermitage. Els visitants hi van amb les seves famílies per compartir activitats felines als jardins i a les habitacions privades d’aquests guardians oficials. La història que vaig viure a Barcelona té, doncs, un precedent ancestral a Sant Petersburg, a més d’un altre de remot a les sitges del Creixent Fèrtil entre el Tigris i l’Eufrates.