Un lloc on tornar

Benvolgut Stephen King (et conec tan bé i des de fa tant de temps que només puc tutejar-te): t’escric per donar-te les gràcies. Aquest estiu, en unes quantes setmanes, he vist néixer un lector davant dels meus ulls. Gràcies a tu. A un dels teus llibres, de fet. L’últim. Ni tan sols és una novel·la. Gràcies a ell, a les teves històries, l’he vist transformar-se: d’algú que tanca el llibre amb indiferència a algú desitjós d’explicar el que acaba d’experimentar. D’algú que llegeix 20 pàgines per compromís a algú incapaç de parar de llegir fins al final. Un lector autèntic, amb l’excés i la voracitat pertinents. T’he de confessar que al principi hi vaig tenir certa responsabilitat (li vaig pagar per llegir, sé que el detall t’agradarà; ho vaig considerar una inversió de futur i em va sorprendre comprovar que donava resultat), però aviat el mèrit, estimat Stephen, va ser tot teu. No em sorprèn: jo també em vaig tornar una devorallibres gràcies a les teves novel·les, més o menys a la seva edat.

Mons paral·lels només per a lectors 

El lector de qui et parlo és el meu fill, Adrián, de 15 anys. Va ser gràcies a la seva recomanació, i una mica de mala gana, que he tornat a llegir alguna de les teves ficcions després de més de 30 anys. L’Adrián creia que el conte m’agradaria i li venia de gust que el comentéssim. No vaig voler negar-li aquest altre plaer de lectors autèntics i el vaig llegir. 

El conte es diu 'Ur' i tracta de l’existència de diversos milions de mons paral·lels només per a lectors. S’hi accedeix a través d’un lector electrònic –en realitat un Kindle, perquè el text va ser escrit per a la campanya de llançament del dispositiu–, on només de teclejar una xifra el protagonista accedeix a altres realitats. En elles, alguns dels seus escriptors més admirats van viure més anys i van escriure més obres. En altres, simplement, mai van existir. El protagonista és, evidentment, un pirat dels llibres. Més que això: un professor universitari mediocre, especialitzat en Hemingway. L’aparell li provoca una obsessió. La mateixa que generaria en qualsevol addicte als llibres saber que té a la seva disposició, i potser només a la seva, textos inèdits de Shakespeare, de Hemingway o diverses novel·les d’un Edgar Allan Poe que no va morir alcohòlic als 40 anys sinó al seu llit als 66.

Jo de seguida vaig pensar què buscaria (a més dels citats i potser, molt morbosament, a mi mateixa). El primer que em va venir al cap va ser Lorca. ¿S’imaginen? La inacabada Comedia sin título es diria al meu Kindle 'El sueño de la vida' i seria la primera d’una sèrie d’obres molt representades, adaptades al cine i la televisió, on l’autor de 'Bodas de sangre' hauria aconseguit fer un gir de 180 graus al seu teatre. Almodóvar les hauria portat al cine amb gran èxit internacional, hauríem vist el geni de Fuente Vaqueros trepitjar l’alfombra vermella del Kodak Theatre de Los Angeles amb els cabells blancs, enfundat en un esmòquing i xampurrejant un anglès amb musicalitat andalusa, i pot ser que també l’hauríem vist guanyar el Premi Planeta amb la primera –o potser l’única– de les seves novel·les i hauria sigut molt i molt criticat per això.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

No s’enfadin: el conte no tracta només d’això, però he de reconèixer que aquesta realitat paral·lela plena de llibres impossibles m’ha deixat somiant uns quants dies. En realitat, la culpa també és de l’entorn. El miracle que acabo de descriure ha tingut lloc davant d’un paisatge inamovible: el del meu mateix mar de cada estiu, la platja –modesta, gens exòtica i pròxima a casa– on transcorren els meus estius des que tinc ús de raó. Crec haver llegit aquí biblioteques senceres. És un lloc que necessito que existeixi, per la mateixa raó que necessito que existeixin els llibres: el món canvia, la gent canvia, les persones canvien, passen coses horribles que ens espanten, que ens infonen por, que ens fan perdre l’esperança i que, de totes totes, no podem preveure... Però existeix un lloc on les coses sempre són de la mateixa manera. Un paisatge inalterat i inalterable. I meu: la platja on m’assec a llegir a l’estiu. Els volums que durant tot l’any selecciono per a aquesta ocasió.

Queden els caps de setmana

Amb això passa com quan de petita s’acabaven les vacances i algú em consolava parlant-me dels caps de setmana. Sempre quedaran els caps de setmana, em recordava, per emular les vacances. Cert. Vindran viatges, setmanes plenes, compromisos, actes socials, jornades de 14 hores de feina mentre elaboro un nou projecte, sí, tot això passarà, però hi haurà els llibres amb la seva capacitat de sorpresa i d’evasió infinites. La literatura és Ur sense necessitat d’inventar cap giny impossible: un lloc que mai aconseguiràs esgotar i que mai perdrà la seva capacitat de sorprendre’t. També existirà la meva platja. Un lloc immutable al qual no parar de tornar. Gràcies de nou, estimadíssim Stephen, per permetre’m reparar en tot això just el mateix dia que s’acaben les meves vacances d’aquest any.