1936-1939, la secessió imaginària

El Memorial Democràtic, institució pública que depèn de la Generalitat, es disposa a posar el seu granet de sorra en la propaganda secessionista jugant amb el passat com a mirall del present. Pròximament s’inaugurarà una exposició, auspiciada per la conselleria de Raül Romeva, per convèncer-nos que durant la guerra civil la diplomàcia europea i americana, així com destacats mitjans internacionals, consideraven inevitable la separació de Catalunya de la República Espanyola. La mostra, amb una tesi que ja s’ha avançat en els mitjans, es presenta amb un títol suggestivament en francès 'Une Catalogne indépendante?', seguit de l’aclaridor Geopolítica europea i guerra civil espanyola 1936-1939.

    

El seu comissari és l’historiador Arnau Gonzàlez, que el 2014 va publicar un fantasiós llibre (Amb ulls estrangers) per demostrar que en diversos moments de la guerra civil les potències europees donaven per fet que Catalunya s’independitzaria unilateralment. No és cap casualitat que aquest treball es publiqués l’any de més febre sobiranista, 2014, amb el teló de fons del tricentenari, que perseguia legitimar l’empenta secessionista a partir de la idea que l’Estat català va ser aniquilat per Felip V. Per la seva part, Gonzàlez també afirmava en el seu llibre que el dilema històric dels anys 30 era «diferent però similar» a l’iniciat el 2012 per Artur Mas.

    

Com que per als nacionalistes Catalunya produeix més història de la que els ciutadans podem pair, ara ha arribat el moment d’explotar aquest altre miratge que va quedar apartat pel tricentenari. Es tracta d’anar un pas més enllà i afirmar que si no hi va haver un Estat independent català, per a gran sorpresa dels diplomàtics i periodistes del període 1936-1939, va ser perquè els polítics catalanistes de llavors van refusar fer realitat allò que «es donava per descomptat internacionalment», sosté Gonzàlez. Traslladat al 2017, el missatge que es pretén traslladar és claríssim: ¡atreviu-vos-hi aquesta vegada! 

Més enllà de la seva instrumentalització, és lògic pre­guntar-se si realment la hipòtesi ­secessionista durant la guerra civil va tenir alguna opció real i, sobretot, si hauria comptat amb la simpatia i el suport internacional. La resposta en els dos casos és negativa. És cert que hi va haver un fosc complot independentista contra Lluís Companys el novembre de 1936, organitzat per membres del partit Estat Català, un pla que va ser confessat pel comissari general d’Ordre Públic de la Generalitat, Andreu Rebertés, que va ser em­presonat i assassinat després. També és veritat que personalitats del món nacionalista com Josep M. Batista i Roca o els germans Rubió i Tudurí van portar a terme una paradiplomàcia catalana amb l’objectiu de trobar suports en els governs, tant de l’Alemanya nazi com de França i el Regne Unit, per aconseguir una pau separada de Catalunya amb alternatives canviants en funció del desenvolupament de la guerra.

    

Ara bé, davant d’això no podem oblidar que el separatisme era minoritari, fins i tot dins de la mateixa ERC. I que tant la CNT com el PSUC rebutjaven qualsevol vel·leïtat separatista, que qualificaven d’«aliada del feixisme» perquè debilitava la victòria militar. Tot i els desacords entre la Generalitat i el Govern republicà, amb mútues acusacions de deslleialtat, l’alternativa secessionista no va passar de ser una elucubració i un desig sense recolzament polític.

    

Més fantasiosa resulta la hipòtesi que alguns països consideraven inevitable i positiva una declaració d’independència. No es poden confondre rumors periodístics o conjectures d’alguns cònsols a Barcelona, que tampoc confirmen el que Gonzàlez sosté, amb els verdaders interessos de la diplomàcia europea. Únicament es va especular amb la possibilitat d’una Catalunya protegida de França, a finals d’octubre de 1936, quan semblava que Madrid estava a punt de caure en mans dels militars sublevats. Aquesta opció finalment va ser desaconsellada en una nota del Ministeri d’Afers Exteriors francès. En l’escrit al Govern de Léon Blum se subratllaven greus inconvenients tant interns (el problema del Rosselló, les aspiracions autonomistes a Alsàcia...) com sobretot externs: reacció hostil de Franco, oposició alemanya i italiana a aquesta sortida separada, i negativa britànica a qualsevol escenari que afegís nous problemes al Mediterrani. I aquesta línia no va variar mai, ni quan la guerra europea ja es veia inevitable.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

    

Contra la realitat dels fets és lamentable que polítics i historiadors nacionalistes s’esforcin a divulgar amb diner públic una secessió imaginària.