L'idioma és llibertat

Hi ha un moment meravellós entre tots els que Lluís Maria Todó explica al seu darrer llibre 'Gramàtica dels noms propis', publicat fa tan sols uns dies per Club Editor. Els pares del petit Lluís Maria, o Luis María (tant s’hi val, però no és igual), sospiten orgullosos que ha après a llegir tot sol, sense ningú que li ensenyés les lletres, quan en realitat allò no va anar així realment. Luis María, a l’escola, es fixava en la correspondència de les lletres llegides, dels sons que els seus companys de classe més grans pronunciaven quan els feien llegir de la pissarra en veu alta; identificava el so de la lletra 'o', per exemple, amb el cercle que hi veia escrit i després corria a buscar més 'os' als llibres que tenia a mà. El moment meravellós que deia, però, no és aquest sinó el que explicaré tot seguit. (Nota: tot això passava als anys 50, contextualització suficient per a entendre que, al col·le, en Luis María fos en Luis María i no pas en Lluís Maria, i que allò que havia après a llegir era el castellà i no el català.)

'Arriba la tardor'

Que la ment dels menuts és una esponja és una afirmació tan indiscutible com que l’aplicació universal d’allò que aprenen els petits arriba sempre un pèl més tard, i que, quan ho fa, és un descobriment al·lucinant. Fins aquell moment, a la ment del petit Luis, allò escrit era sempre castellà, per això, quan sa mare a casa li dóna un llibre el primer capítol del qual es titula 'Arriba la tardor', el petit Lluís entén 'arriba', però 'la tardor'? El desconcert del petit lector acaba quan sa mare li explica que allò que està llegint és català, idioma que ell parla perfectament però que encara no havia descobert que també podia ser escrit. A partir d’aquest moment, tota la novel·la –aquest volum de memòries funciona com a novel·la també– és una tirallonga d’anècdotes, decisions i situacions que l’autor s’encarrega d’ubicar no només en el temps i l’espai, sinó també en l’idioma en què es produeixen tots aquests fets; idioma que funciona com a context natural igual que qualsevol de les altres dues variables abans esmentades.

És aquesta naturalitat de l’idioma la que fa que la publicació d’aquest llibre de Todó sigui una de les millors coses que ens han pogut passar en aquests temps de politització extrema. I ja sé que és absurd intentar imaginar un temps no polititzat, però sí que és cert que hi ha temporades en què aquests temes no ens ocupen tant de temps mental).

Todó al seu llibre salva l’idioma, potser no de la manipulació política que hi exerceix el poder (si fes això, estaríem directament davant d’un llibre de ciència-ficció), però sí de la prolongació posterior d’aquesta manipulació; la que sembla que ens entestem a fer o no podem evitar fer després els ciutadans. Amb prou penes he comptat al llibre de Todó personatges que parlin l’idioma que parlen per respecte a una bandera o per una dèria política; ans al contrari: és la llengua la que ocupa un lloc dins de la persona, no la persona qui, segons la llengua que parli, es posiciona o posiciona la resta dins d’una casella política dins de la societat.

Estigmatitzar un idioma

Tenir a les mans ara mateix una aproximació a l’idioma (al castellà, al català i al francès) tan neta és un respir, un descans enmig de tota aquesta crispació que sembla que se’l vulgui carregar també, l’idioma. Repassem coses que han passat aquestes darreres setmanes: periodistes que marxen de rodes de premsa perquè la primera frase que senten és en un idioma i no en un altre, retrets via Twitter per haver donat dades importants en un idioma que no és el majoritari, discussions eternes amb gent que vol demostrar que un idioma ara està marginat aquí, però que a la vegada ignora que un altre, abans, va ser marginat allà... I és que estigmatitzar un idioma és carregar-se directament una llibertat; que li ho preguntin a Agota Kristoff, una altra gran escriptora que va voler canviar la llengua materna per tal de trencar amb tot l’anterior; o a Joan Sales i a Mercè Rodoreda, que se’n van dur la seva pròpia a l’exili i van treballar per a preservar-la des d’allà quan aquí semblava directament impossible de preservar. O pregunteu-li a qualsevol roig d’aquells que van emigrar a Alemanya a treballar.

Notícies relacionades

Fins que siguem vells

Els homes ‘cagats’ davant les denúncies

No pot ser tan difícil d’entendre que hom parla allò que li surt, allò que ha après, el que li convé en un moment donat o, fins i tot, allò que voldria ser; igual que fa Todó quan viu a París perquè, diu, ell vol ser francès.

Polititzem tot el que vulguem i tirem-nos en cara tota la resta, però l’idioma no, si us plau; l’idioma no.