República bananera

La primavera del 2007 vaig mantenir una llarga conversa amb Albert Sánchez Piñol, amb motiu de la polèmica suscitada arran de la participació de Catalunya a la Fira del llibre de Frankfurt. No es parlava encara del procés, però ja començaven a aflorar les tensions entre els que encara no es deien sobiranistes i els que encara no sabíem que érem unionistes.

En qualsevol cas, la nostra conversa va tenir un to absolutament amable des del principi fins al final, malgrat que de seguida es va posar de manifest la nostra discrepància sobe l’assumpte de Frankfurt. A l’acomiadar-nos, l’Albert va dir aquestes paraules: «A mi el que m’agradaria és poder reclamar la independència de la meva terra sense que em considerin un terrorista». A les quals vaig respondre el següent: «Tens raó. Però a mi també m’agradaria poder reclamar la permanència de Catalunya a Espanya sense que em considerin un fatxa».

L'inici del temporal

Deu anys després, la primavera passada, em va venir a la memòria aquell intercanvi final quan Gabriel Rufián, interpel·lat sobre una manifestació convocada per Societat Civil Catalana, va contestar que «també la ultradreta té dret de manifestar-se». Als pocs dies em va sorprendre sentir que Meritxell Ruiz, llavors consellera d’Ensenyament, comentant la necessitat d’implementar pedagogies més modernes, esmentava l’existència d’un gen català. (Cita exacta: «Catalunya sempre ha tingut un gen..., doncs molt avançat en aquest sentit». Programa 'El balcó', de Ràdio Barcelona, el 23 de març. Hi ha podcast).

Eren les primeres gotes gruixudes del temporal que s’acostava i que es va desfermar definitivament amb un sonor tro quan a Lluís Llach li va agafar per amenaçar els funcionaris: aquella bella paradoxa d’animar a la desobediència des del poder, per amenaçar després qui s’atreveixi a desobeir quan el poder hagi canviat de mans. 

Mandat democràtic

Notícies relacionades

Tardà, a Rajoy: "¿Creu que som imbècils?"

La Generalitat diu que convocar el referèndum no és delicte

L’aiguat ja no ha parat fins ara: lleis exprés, canvis de reglamentació ad hoc, purgues de dissidents en el si del Govern. ¡Lleis clandestines! En nom d’un sagrat i hipotètic mandat democràtic es burlen tots els filtres que consoliden l’edifici de la democràcia. Aquest és el gran èxit del sobiranisme, l’acte suprem de fetilleria: mentre acusen de feixista tothom que no combregui amb ells, es delecten en pràctiques que en cap país amb un mínim de tradició democràtica serien acceptables. Fins i tot hem sentit Joan Tardà exclamar al Congrés dels diputats: «Adeu corrupció (espanyola per definició, s’entén), benvinguda república» (catalana, pura i modèlica, per descomptat). Perquè aquí de corrupció ni hi ha hagut ni n’hi haurà mai, és clar.

Amb aquests mètodes, si s’arriba a donar pas un país nou serà per descomptat una república, però una república bananera. I com el Govern, gangrenat per una corrupció constant, només sap respondre amb la seva inoperància, ens enfrontem a la paradoxa definitiva: un referèndum en què el més democràtic que pot fer un votant és abstenir-se.