No soc la teva 'bollera'

La comparació que, a finals del juliol passat, va fer Empar Moliner entre ser gai al Marroc i ser català a Espanya no la vaig acabar de comprendre.

No és que tan sols al Marroc les relacions consensuades entre persones adultes del mateix sexe puguin portar a la presó, sinó que, a més a més, quan els homosexuals són assenyalats públicament com a tals, la seva vida i integritat física corre un perill seriós. Les lesbianes, gais, bisexuals i trans (LGBT) marroquins que fugen del Marroc i demanen protecció internacional, abans que res, intenten salvar la seva vida contra natura dels insults, amenaces, denúncies, linxaments, pallisses i violacions dels seus propis germans, pares, mares, veïns, companys... i no tan sols de les lleis i els agents estatals. Una situació objectivament molt diferent de la que viu un català a Espanya.

Servida la polèmica, dies després el conseller Santi Vila i el president Puigdemont van intervenir al Circuit Festival per subratllar les similituds entre la història dels catalans i la dels gais. Tots dos «col·lectius», en la seva opinió, són generadors de riquesa i han desafiat la legalitat. Confesso la meva sorpresa com a activista LGBT davant l’habilitat que va mostrar el Govern català per acostar-se a la nostra causa i assenyalar-nos com un moviment d’èxit que ha assolit les seves reivindicacions. Np m’havia  imaginat mai que es podria embastar la lluita dels homosexuals i persones trans amb el procés català amb la intenció d’afegir-li valor.

Pensar que hi ha una espècie d’afinitat entre l’independentisme català i el moviment LGBT considero que no s’ajusta a la història de la diversitat sexual i de gènere a l’Estat espanyol. Fer-ho seria oblidar el passat, els 40 anys de dictadura franquista i obviar les reclamacions del 1977 a la Rambla de Barcelona al crit d’«Amnistia i llibertat sexual» que encara estan per conquistar. Una sincronia amb el moviment LGBT no s’aconsegueix parlant de riquesa i benestar. La nostra història no és poètica ni romàntica ni rosa. És vergonyosa. També avui dia. Per cert, encara cap institució ha demanat perdó a la nostra gent gran LGBT per l’horror que van viure en la dictadura franquista, i també en la Transició.

Últimament està de moda banalitzar, i de les modes tampoc se n’escaparà la comunitat LGBT. Per això és necessari recordar a qui ens vulgui utilitzar que la nostra no és una lluita resolta, no és una història d’èxit. No mentre hi hagi gent al carrer i a les institucions que toleri, consenti i recolzi campanyes com les de Hazte Oír.

Una ànima homòfoba i trànsfoba

Ser homosexual avui a Espanya no té res a veure amb ser-ho en algun dels països on les seves lleis sancionen amb presó, càstigs físics i fins i tot pena de mort les relacions del mateix sexe. No obstant, malgrat comptar amb el suport del 90% de l’opinió pública i un sòlid corpus legal, l’Estat espanyol i les nacions que el conformen segueixen tenint una ànima homòfoba i trànsfoba, la que aflora per reprimir qualsevol dissidència sexual que trenqui els esquemes del que és tradicional. Sense anar més lluny, als llibres de text només hi ha cabuda per a un model de família: l’heterosexual.

La marginació i violència per ser homosexual i transsexual persisteixen, fora que siguis gai blanc, binari i neoliberal. Aquest és el repte a què ens enfrontem des del moviment LGBT, el de frenar la tendència que tot sigui cada vegada més blanc, més masculí, més uniforme i més empresarial. Just la tendència que sembla que li agrada al Govern de Puigdemont, però no només: també agrada a altres governs autonòmics de l’Estat espanyol i a l’Europa menys europeista.

Notícies relacionades

Per què Pujol torna al pujolisme

Mal vent a ERC

El principal èxit de la lluita per la diversitat sexual serà aconseguir la tan anomenada igualtat real. Però no tan sols per als que som aparentment iguals, sinó també per als que són diferents de la nostra idiosincràsia, de la nostra manera de pensar. Si una cosa caracteritza el moviment LGBT no és la seva uniformitat sinó la diversitat, la interseccionalitat i la universalitat. En definitiva, la llibertat d’expressió.

Totes les lloances al moviment LGBT són benvingudes, però, com deia James Baldwin, la Història no és el passat sinó el present, i els LGBT –igual que altres col·lectius discriminats i perseguits– portem la nostra història amb nosaltres. Per això ningú pot intentar explicar les coses d’una manera diferent de com van ser i de com són. Perquè més enllà de la nostra orientació sexual i la identitat de gènere no som instruments, som persones.