L'estrany país del Daniel

«No vull que el meu fill Daniel visqui en un país on la majoria pugui tapar els drets dels que no pensen com ella», va afirmar un inspirat Joan Coscubiela. I tots els que se saben minoria al Parlament es van aixecar i van aplaudir les seves paraules al crit de «¡Democràcia!» Es van alçar adversaris polítics. Es van alçar unionistes, federalistes i sobiranistes. Es van alçar homes i dones amb visions antagòniques del món. I, amb ells, es van alçar molts més. Milions de ciutadans de Catalunya que, sense ser-ho, se senten minoria. També aquells independentistes que es neguen a celebrar artificis adulterats.

Mentre la propaganda del procés fa anys que anuncia un país nou, per a alguns, Catalunya s’ha anat convertint en un país estrany. Com més miren d’apropiar-se’n uns, més distanciat el senten d’altres. Distanciats els seus carrers, distanciats els seus anhels, fins i tot les seves ombres. I, a poc a poc, Catalunya s’ha anat poblant de ciutadans amb ànima de foraster. 

Un dia, alguns ajuntaments van hissar la bandera que no és de tots als espais públics, però només semblava un paisatge amb una pinzellada de blau. Un altre dia, les bromes només ridiculitzaven uns quants, però, ¿qui es pot enfadar per un acudit? Finalment, els mitjans públics es van instal·lar definitivament en la mirada única. Llavors es van començar a repartir carnets (i també dividends) al bon català. I ara ha arribat la pública (i alhora falsa) acusació de fatxes.

Tant hi fa la teva trajectòria vital, el teu compromís amb la societat, la teva lluita per la igualtat i la justícia. Si no estàs amb aquesta meitat que tan majoritària se sent, ets un fatxa. ¿Oi, Daniel? No, no és agradable donar un cop d’ull a Twitter i trobar el nom del teu pare arrossegat pel fang. Menys encara per bufons sense escrúpols.

Mesquinesa a l’ombra i grandiositat sota els focus. Ens hem emborratxat de totes les grans paraules. Democràcia a cada eslògan, reiterada a cada discurs, tacant tots els cartells. Democràcia i democràcia i democràcia. ¡Sobredosi de democràcia! Per després, despullar-la de la legalitat que la sustenta i convertir-la en la joguina particular d’uns quants. Democràcia amb dret d’exclusió. (I no, senyor Rajoy, no s’esforci vostè tampoc en apropiarse’n. Que ni té l’honradesa, ni el valor, ni la talla política per reclamar el títol de propietat).

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

I ara, inoculats amb el virus del sectarisme, amb més creences que veritats i més orgull que humilitat, ens acostem perillosament al túnel més vell del món. Aquell tan fosc en què les nostres mirades es creuen i ja no ens sabem llegir. Avui, l’alegria d’uns contrasta amb la trista estupefacció d’altres. Que ningú es pensi que la victòria està del seu costat. Haver-nos convertit en uns i en altres és la derrota de tots.

Catalunya se’ns ha tornat estranya. Tant, que alguns es pregunten si no és un lloc massa estrany perquè hi creixi el seu Daniel o la seva Carla o l’Àlex… Demà, la Diada. I n’hi haurà que es quedaran amb la seva senyera a casa. Forasters dels seus carrers.