¿Podem confiar en el que diuen els noms?

Si tinc algun lector de fa uns quants anys, i a més a més assidu, és possible que conegui la meva afició a interessar-me pel significat dels cognoms. He de dir que em sap greu no ser un lingüista. Sóc simplement una persona interessada per les paraules.

M’agrada descobrir que un espinar és el nom que es dóna a la zona del Rosselló a l’arç blanc, una planta espinosa que s’ha estès. Com també hi ha un roserar –un terreny de roses– hi ha espais d’espinars. Un dia vaig anar a Costoja –és el primer poble un cop passada  la frontera actual amb França– i vaig visitar la seva església. L’altar estava presidit per la imatge de la Mare de Déu de l’Espinàs. Una verge que tenia als seus peus uns arbustos espinosos que simbolitzaven el triomf de la puresa sobre les espines del mal.

   

 Des d’aleshores he tingut un especial interès pel significat dels cognoms, catalans i castellans.

No em sembla que aquest interès pels cognoms sigui gaire freqüent. ¿Són gaires les persones que s’interessen pel significat del seu cognom? Penso que molt poques, i això que al llarg de la vida l’escriuen moltíssimes vegades identificant-se amb aquella paraula. 

És evident que una persona que es diu Ferrer de cognom és perquè un avantpassat molt llunyà tenia aquest ofici. Igual que  els que es diuen forner, cavaller, sabater, carreter. I també s’hereten les referències geogràfiques. El senyor Rius, la senyora Pont. I els diminutius, el senyor Prim i el senyor Grasset.

Notícies relacionades

Religió, ¿de dretes o d’esquerres?

Síndrome post Sant Jordi

Que es tranquil·litzi la meva amiga Comella si no sap d’on ve el seu cognom. Potser és un diminutiu de coma, un agradable espai de muntanya.

A vegades un cognom resulta més dur: Pedrós, Barrera, Pou, Roca, Carners, Barranco... Són l’herència que rebem dels nostres avantpassats. Però sempre podem anar una mica més enllà de les paraules.