Anatomia d'un altre instant

Entre l’esperpent del Par­lament i l’esperpent de Valls, estem apanyats. I encara queden tres setmanes. Sort que això de Valls els veïns ho van convertir en un carnaval. Però allò del Parlament va ser el funeral d’una forma de fer política. Uns allargant la sessió perquè quedessin clares les martingales dels indepes per aprovar les seves lleis. I els indepes desitjant passar l’eliminatòria. El més important és arribar a la final, encara que en semis marquis amb la mà i en fora de joc. Saben prou bé que si guanyen la Champions ningú recordarà com van arribar a la final. I que per a jugades poc reglamentàries, les del Constitucional.

Hi va haver un episodi que dona perquè Cercas escrigui Anatomia d’un altre instant. L’abandonament dels diputats abans de votar, buscant la foto de l’hemicicle mig buit. La teatral col·locació de banderes espanyoles i catalanes als seus escons per part dels del PP. I la posterior retirada de les espanyoles per part d’una diputada de CSQEP. Entenent la seva reivindicació republicana, penso: ¿que no s’havien retratat prou els populars amb la seva acció?, ¿què s’hauria dit si la bandera retirada hagués estat la catalana? Per cert, que una bona oportunitat van perdre les diputades de la CUP d’agafar les banderes que els van entregar i retornar-les al seu lloc. Li haurien trencat la cintura a tothom. I el seu gest hauria sigut el més antisistema dels últims temps, perquè el que més li interessava al sistema era que algú retirés les banderes espanyoles. I, per si faltava alguna cosa, per celebrar la victòria després d’un partit dur, el cant d’'Els segadors'. ¿No havíem quedat que aquest no era un moviment identitari? Doncs au, himnes i banderes quan s’aproven lleis

Anem a linxament diari

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Dissabte vaig intentar oblidar-me una mica de tot i vaig anar a la presentació del llibre 'Cada mesa un Vietnam. Sobre el oficio del periodismo', amb Enric González i Claudi Pérez. Els van preguntar que si els preocupaven les crítiques que ara es llancen a sac des de les xarxes socials. I amb sorna i després d’un silenci, l’Enric va contestar que no. Que no s’havia d’estar pendent del fragor de l’estadi. Que els periodistes havíem de fer el nostre camí sense estar mirant a la grada. Vaig pensar que potser estàvem sobredimensionant el que se’ns diu, encara que anem a linxament diari. Un dia li toca a Pérez Andújar, un altre al Roto, el següent a Empar Moliner, l’altre a EL PERIÓDICO, i acaba atrapant fins i tot l’'Ara'. Aquí quedarà atrapat l’apuntador i tot. Potser hauríem d’obviar el fragor de la grada, dels fons sud, dels que ens volen imposar els seus pensaments únics, i seguir a la nostra. 

Enmig de tanta crispació, dues notícies: l’Acadèmia de Cine selecciona la pel·li catalana 'Estiu 1993' per als Oscars. I els Manel triomfen en un concert multitudinari a Madrid amb el públic taral·lejant les seves cançons en català. Tinc tan poques ganes d’independitzar-me d’aquesta Espanya, com d’independitzar-me de certa Catalunya. I viceversa.