El tercer espai

A mesura que s’acosta l’1 d’octubre augmenta la tensió entre el bloc independentista català i el Govern central i els seus socis. Aquest crescendo va inundant tot l’espai comunicatiu, i obliga tothom a posicionar-se. O s’està de part dels uns o de part dels altres. No hi pot haver terme mitjà. La lògica de confrontació total, que no admet transacció, tampoc no admet posicions intermèdies. D’aquí que l’última troballa sigui l’etiqueta d’equidistant. Equidistar vol dir ser igualment distant de dos punts. En termes polítics, ser neutral.

L’apel·latiu és interessat, ja que defineix els equidistants en funció dels extrems, és a dir, en funció de l’escenari d’enfrontament polaritzat generat per independentistes i immobilistes. En aquest sentit, els equidistants se situarien en un punt mitjà imaginari, igualment distants i igualment propers de les dues opcions irreconciliables. D’aquí, evidentment, que el que és titllat d’equidistant esdevingui blanc de tots els improperis imaginables, sobretot per part dels independentistes, necessitats de sumar com més gent millor a la convocatòria de l’1-O. 

És evident que el relat de confrontació final (el xoc de trens) no admet cap altra posició que els dos extrems enfrontats, però això és un relat, un escenari construït precisament per nodrir els pols enfrontats, per buidar el mitjà. Si no estàs a favor de l’1-O ets del PP, i si no fas costat a Rajoy fas el joc als independentistes. Però la realitat és bastant més complexa que el relat que s’ha anat construint. Existeix un tercer espai, que no és ni independentista ni immobilista, i que en cap cas és un erm a mig camí entre els uns i els altres. Les enquestes (les faci qui les faci) el posen tossudament de manifest. Hi ha una part important dels electors catalans que s’escapen del dibuix simplista del xoc de trens. I no són equidistants, sinó que defensen una tercera opció, que no és el punt mitjà de les propostes dels extrems, sinó una opció diferent.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Aquest espai no sembla negligible des del punt de vista numèric. Segons els sondejos, comptaria amb més d’un milió i mig d’electors, que preferirien una sortida pactada al conflicte entre Catalunya i Espanya. Són més que els que volen que es mantingui l’statu quo actual. ¿Com és possible, doncs, que aquest espai no aparegui en l’escenari actual? En part perquè la dinàmica polaritzadora no admet terceres opcions, però principalment perquè, malgrat que existeixi, aquest és un espai que no està articulat políticament, que no ha estat recollit per cap força política amb capacitat de traslladar-lo a l’arena pública.    

No ho ha fet el PSC perquè ha estat pendent de la batalla interna en el si del PSOE fins fa ben poc. Tampoc no ho han fet els comuns, perquè la seva diversitat interna sobre el tema no els ha permès definir una posició sòlida al respecte. Sense via d’expressió, el tercer espai ha emmudit en la cridòria eixordadora dels extrems. Però que no s’equivoquin, el tercer espai existeix. I no és menor.