La decència intel·lectual

Dies enrere, en un temple budista de Kyoto, vaig veure-hi unes talles de fusta de tres micos que un rere l’altre es tapaven orelles, ulls i boca. És prou interessant de veure les coses, escoltar-les i parlar-ne després. No obstant, sovint ens trobem amb qui fa la figura del mico budista japonès. Diumenge passat, dia 4, Joaquim Coll publicava un article d’opinió en aquest diari '(1936-1939, la secessió imaginària)' al voltant de l’exposició 'Une Catalogne indepéndante? Geopolítica europea i Guerra Civil Espanyola (1936-1939)' de la qual en sóc comissari. Tot fantàstic, l’opinió és lliure, si no fos perquè la mostra en qüestió no s’inaugurarà fins al dia 14 de setembre vinent a la seu del Memorial Democràtic al carrer del Peu de la Creu, 4, de Barcelona (estarà oberta fins al febrer del 2018). Com un crític que ja te el comentari escrit abans de veure l’obra de teatre, Coll publicava comentaris d’algú que ja ha visitat una mostra que encara s’ha de muntar.

És evident que el títol i la temàtica no li agraden i que els comentaris negatius són talment lícits, necessaris i, en alguns casos, esperables en un país on costa reflexionar abans de publicar. On es prefereix atacar abans de llegir o acceptar que algunes coses que no ens agraden no són sempre fruit de la manipulació històrica. Els historiadors no vivim en una bombolla i ocasionalment som criticats –sovint amb raó– per intentar donar arguments històrics a governs, partits o moviments socials. Tanmateix, si ens esperem que els esdeveniments es produeixin podrem ser tan contundents com vulguem. Amb arguments, això sempre. Si en Coll s’hagués esperat només uns quants dies hauria pogut adquirir un exemplar del llibre que acompanya la mostra, visitar de manera gratuïta el Memorial i, fins i tot, establir un diàleg constructiu sobre el relat historiogràfic exposat. Un debat, basat en realitats i no en apriorismes, que ens hauria enriquit a tots. 

No obstant, aquesta aparent demostració de ganes de visitar la mostra em serveix per exposar a tots els lectors el que hi podran veure. Doncs bé, si tots els crítics tenen una mica d’espera, podran descobrir-hi una mirada a la guerra civil prou innovadora i, sobretot, molt documentada. Només cal llegir-ne el catàleg –amb diferents autors com Ucelay-Da Cal, Núñez Seixas, Puigsech i Sánchez Cervelló– per copsar que no ens trobem davant de la 'imaginària història' manipulada pels 'perversos' nacionalistes. Els documents, llibres, articles de premsa i informes militars allà estan. Que els governs, els diplomàtics i la premsa occidental creguessin probable que Catalunya s’independitzés durant la guerra està tan documentalment provat que negar-ho és absurd. Sobretot perquè el fet que aquests actors de l’escena internacional valoressin, temessin i/o volguessin la secessió catalana no fa que allò estigués més a prop o no de produir-se. No dota ni manlleva legitimitats presents. El que denota és el coneixement de la realitat catalana però la incapacitat de separar la trajectòria del catalanisme respecte al seus homòlegs europeus.     

   

 Per als diplomàtics semblava lògic que Catalunya seguís el camí de Finlàndia (1917), dels països bàltics (1919) o d’Irlanda (1922). Però no afinaren prou. Tot i que les circumstàncies foren propicies a la secessió, el catalanisme d’esquerres –el de dretes restà al camp franquista– no tenia una visió definida en aquest àmbit. No hi havia un cos teòric que pensés en una Catalunya Estat i, quasi ningú a ERC –especialment– cregué que aquell canvi històric era l’apropiat. El federalisme i la voluntat de canviar-dominar Espanya seguí essent predominant.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

¿El present hi manté relació? Sí, però no som esclaus dels nostres antecessors. Cal visitar aquesta exposició endinsant-nos en els anys 30. No és cap drama parlar sobre aquestes temàtiques, incloure la història catalana en les dinàmiques europees de les quals forma part i valorar com marcaren el país les grans ideologies de la primera meitat del segle XX. Com es veié Catalunya a l’exterior. Si s’espera a visitar l’exposició, a llegir el llibre, qualsevol persona entendrà que aquesta no està feta per satisfer una posició en els debats del present. Que en algun apartat, els independentistes es lamentaran així com també els unionistes en d’altres parts de la mostra. La història, que no és neutra ni innòcua, pretén fer reflexionar sobre allò que feren i expressaren d’altres éssers humans. Un cop vist i llegit tot plegat, no abans, fem-ne totes les valoracions que es creguin necessàries.