IDEES
Banville és Black (o no)
La novel·la negra no necessita que ningú la dignifiqui o la transcendeixi. Això és el que un creu, perquè considera que escriure un bon thriller és dificilíssim i el supera, encara que li encantaria aconseguir-ho (de moment, em limito a devorar-los, a veure si n’aprenc). Però els crítics literaris solen dissentir de la meva afirmació i agraeixen que un autor dels, diguem-ne, seriosos es rebaixi a escriure una novel·la policíaca amb la noble intenció de prestigiar el gènere. Quan Martin Amis va publicar 'Tren nocturno', la crítica se’n va congratular en gran manera, però a mi em va semblar espantosa. Tampoc vaig compartir l’entusiasme general –dec ser un talòs– quan John Banville –alguns dels seus llibres m’havien agradat molt– es va inventar el seu àlter ego Benjamin Black per escriure 'El secret de Christine', novel·la negra que vaig acabar amb dificultat perquè tant la trama com el protagonista em resultaven avorrits. No vaig tornar a llegir una novel·la de l’inspector Quirke, però vaig intentar veure’n l’adaptació televisiva amb Gabriel Byrne i em vaig quedar fregit al sofà a la meitat del primer episodi. Com he dit, dec ser un talòs, perquè tant les novel·les com la sèrie han sigut molt del gust del públic selecte i la crítica amb fonament.
Ara, a Benjamin Black li ha caigut el substanciós premi RBA per la primera aventura de l’inspector Strafford, 'Pecado', i potser hi tornaré a picar, no fos cas que faci anys que estic equivocat, encara que més que res perquè comença amb un capellà mort: un punt de partida que em resulta atractiu. Si m’agrada, em retractaré del que he dit, però si no, tornaré a la meva teoria que no escriu 'thrillers' qui vol, sinó qui pot. I em llançaré a reivindicar l’obra dels brillants artesans que, com Harlan Coben o Linwood Barclay, tenen l’habilitat de mantenir-me enganxat als seus llibres.
Insisteixo: la novel·la negra no necessita ser dignificada ni per Banville ni per Amis ni per ningú. Una cosa diferent són les aproximacions respectuoses al gènere, sovint banyades en sentit de l’humor, d’escriptors que, com Borges o Eça de Queiroz, tenien altres assumptes als quals dedicar-se.
