Més enllà de la seguretat: lliçons dels atemptats del 17-A

Amb bastanta immediatesa, sempre en el terreny de la seguretat, s’han tret lliçons dels atemptats del 17 d’agost a Catalunya. Però hi ha altres qüestions de fons que necessiten ser revisades i que han sigut passades per alt els dies posteriors al cop mortal viscut. Veus com la d’Ignacio Cembrero han reclamat una comissió d’investigació independent de les administracions, polititzades com ho estan en aquest moment. Si es parla de comissió d’investigació és perquè hi ha moltes preguntes sobre el que ha passat.

¿Quines polítiques d’integració per als nouvinguts en les últimes dècades? ¿Qui són en termes de fe? ¿Té sentit un control securitari d’imams, mesquites i associacions? ¿Com s’organitza la Comissió Islàmica d’Espanya (CIE)? ¿Qui són els que la dirigeixen? A Espanya, que compta amb el marc legal més avançat d’Europa per al reconeixement del pluralisme i la llibertat religiosa, ¿què s’ha fet per garantir l’ensenyament reglat de la religió a escolars musulmans en les diferents comunitats autònomes? El Marroc, terra d’origen de la majoria dels musulmans a Espanya, ¿té o ha de tenir algun paper en tot això? ¿Què s’ha fet, què no s’ha fet i què s’ha deixat de fer? 

Totes aquestes preguntes no són noves. El 2004 els termes del debat eren molt similars. Dos mesos després dels atemptats d’Atocha, un dels que subscriuen això propugnava a l’article El Estado y la autoregulación del Islam atribuir responsabilitats efectives a una CIE que necessitava un aggiornamento que encara no s’ha produït.

DESPRÉS DE l’11-M, un acostament entre la nova administració i els responsables de la CIE va aconseguir un acord tàcit pel qual moltes associacions es van inscriure al Registre d’Entitats Religioses del Ministeri de Justícia. Es va generar una atmosfera d’acostament entre administració i confessions minoritàries, en un esforç decidit de desenvolupar mecanismes i institucions que asseguressin condicions més dignes per a l’exercici dels cultes. La Fundació Pluralisme i Convivència va iniciar un acompanyament civil a associacions i federacions de les religions minoritàries, incloent-hi programes de formació d’imams que van ser escola interreligiosa i ciutadana, desgraciadament oblidats amb el canvi de govern.

Un dels objectius dels terroristes, dels que els inspiren i els dirigeixen, és separar de la resta de la nostra societat una part d’ella, els musulmans, nacionals i immigrants, generant temor, atiant la por i la desconfiança. A l’expandir la idea que l’islam és engany i traïció, abonen una idea inoculada des de segles al nostre subconscient. Si el model espanyol de gestió de la immigració i de les ciutats no va portar a la guetització, els terroristes, obstinant-se a presentar l’islam com a religió d’odi, aconseguiran, sí, la guetització ideològica dels musulmans, estigmatitzant-los com a inassimilables, reproduint un ambient antimorisc com el que va preludiar la tràgica expulsió del segle XVII. És això el que s’ha d’impedir amb la inclusió plena i mútuament respectuosa dels musulmans a Espanya.

Notícies relacionades

Fins que siguem vells

Els homes ‘cagats’ davant les denúncies

Hem tingut l’oportunitat en l’anterior legislatura de convertir els marroquins amb residència legal a Espanya de subjectes passius en ciutadans, atorgant-los dret de vot municipal i autonòmic. No s’ha fet res des que el 2011 la nova constitució marroquina va permetre el vot als estrangers residents al Marroc, i va obrir la porta a la reciprocitat que demana l’article 13.2 de l’espanyola. El tema, per conveniències polítiques, mai es va tractar en reunions d’alt nivell entre Espanya i el Marroc i, sens dubte, hauria tingut una no menyspreable influència en les eleccions locals i autonòmiques de l’any 2014 i les catalanes del 2015.

Però la influència més gran –temuda també– seria la d’establir el sentiment de pertinença d’aquests a la societat espanyola i les seves institucions. La realitat demogràfica i legal fa créixer el nombre de marroquins amb residència permanent, d’espanyols d’origen marroquí, dels seus  fills i filles: ciutadans col·locats en el punt de mira, practicants o no però observats amb desconfiança i amb escassa capacitat d’alçar la veu en termes polítics. S’ha parlat molt aquests dies d’unitat contra els terroristes. Unitat de partits, sí, però també de tots els que vivim aquí. ¿Per quan aquest tema a l’agenda entre Madrid i Rabat?