'Patria', any 1

No seré gens original: 'Patria', de Fernando Aramburu, és el llibre de l'any. Just el passat 7 de setembre va complir el seu primer aniversari i segueix dalt de tot. Va aparèixer amb una tirada inicial de 20.000 exemplars quan l'habitual en els seus anteriors llibres és que fos d'uns 3.000. Així que ja poden imaginar l'autor i el seu editor Juan Cerezo molt nerviosos, però potser el segon molt esperançat que l'aposta comercial li donés la raó. Han passat 365 dies i 'Patria' ja ha venut 450.000 exemplars i va per la 21a edició. S'ha col·locat en 12 països, entre ells Anglaterra i els Estats Units,  s'està preparant un gran llançament a Alemanya; a Itàlia existeix una gran expectació una setmana abans de la seva publicació i a Espanya segur que anirà a més quan s'emeti la sèrie de TV d'Aitor Gabilondo.

Així que ningú posa en dubte que estem davant del llibre de l'any. I ho és perquè aquest estiu la seva portada ha format part del paisatge de platges i transports públics per més que altres novel·les hagin intentat prendre-li el lloc; perquè malgrat abordar un tema tan delicat ha aconseguit emocionar infinitat de lectors, sense importar condició social ni geografia. Ho és perquè per ser llibre de l'any necessites el suport incondicional del boca a orella i, sobretot, que sigui la novel·la que el lector ocasional triï com la seva lectura anual. És el que va passar amb 'L'ombra del vent' de Carlos Ruiz Zafón o 'Soldats de Salamina' de Javier Cercas.

Notícies relacionades

Pàtria

Fernando Aramburu: "No he escrit 'Patria' per jutjar ningú"

Ho és també perquè l'autor ja ha declarat que amb la seva següent obra es clavarà un castanyot ja que no podrà igualar el que ha aconseguit amb aquesta, i perquè el seu èxit ha generat una pluja de títols que aborden qüestions més o menys similars en llocs semblants. Com per exemple 'La hora de despertarnos juntos' de Kirmen Uribe, 'Mejor la ausencia' d'Edurne Portela, que assegura que la seva és més fosca que 'Patria' i de qui ja coneixíem 'El eco de los disparos', o 'La línea del frente' d'Aixa de la Cruz. I encara que els dolgui a alguns, ho és perquè fins i tot va ser recomanada a 'Sálvame Naranja', encara que em nego a acceptar que tot comencés amb la princesa del poble.

Només faltaria.