No és la llei del més fort

Ja tenim llei del referèndum per a l’autodeterminació a Catalunya. El que fa uns mesos hauria sigut per a alguns una alegria –consideràvem que un referèndum sobre l’encaix de Catalunya a Espanya era un instrument per a la solució del conflicte creixent entre totes dues–, es va convertir en la culminació d’un engany. Això perquè crèiem en un referèndum, però no en qualsevol referèndum sinó en un de legal i pactat amb l’Estat i que, per això, estigués envoltat de la màxima legalitat i legitimitat interna i internacional. La llei aprovada pel Parlament no reuneix cap d’aquestes característiques.

Com van posar de manifest el secretari general i el lletrat major del Parlament, el text no podia aprovar-se amb les regles de joc existents, això és, amb el marc constitucional vigent. Malgrat això, es va aprovar la llei en un procediment exprés mancat de debat. 

Sense compostura i sense respecte per les minories

En aquest escenari, no vam assistir a un exercici de filibusterisme; per contra, els diputats i diputades de l’oposició, així com els seus dirigents a la junta de portaveus, no van fer cap altra cosa que exercir els seus drets fonamentals com a representants de la ciutadania, reconeguts per la Constitució i també per l’Estatut i el reglament del Parlament, i de posar de manifest la improcedència del text debatut. Malgrat el que es deriva de l’actuació de la majoria absoluta parlamentària, però no social, la democràcia no és la llei del més fort; si fos així, no faria falta un Estat de dret. La democràcia moderna no és només la confrontació entre una majoria i una minoria, sinó un sistema jurídic en el qual es garanteix que les majories i les minories puguin participar en el procés de presa de decisions, en el qual aflorin tots els interessos presents al Parlament, que, no ho oblidem, és l’òrgan en el qual resideix la representació del poble i/o de la ciutadania. Aquesta és l’essència del procediment legislatiu.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

Per això el joc de les majories i minories hauria d’haver quedat clarament visualitzat i respectat en el procés d’elaboració i debat d’una llei d’enorme transcendència jurídica i política que culminava la ruptura institucional de Catalunya amb el règim constitucional espanyol. Si els independentistes al Parlament volien trencar amb un sistema que qualifiquen de no democràtic, haurien d’haver-ho fet donant una lliçó de correcció democràtica. No tan sols no ho van fer, sinó que van decidir actuar sense la més mínima compostura parlamentària i el mínim respecte als drets de les minories (molt majoritàries) del legislatiu català. 

Finalment es va aprovar una llei sense encaix en cap legalitat vigent (un canvi de règim polític només es pot donar després d’un moment constituent que a Catalunya no s’ha produït), sense empara en cap de les normes que esmenta en el seu preàmbul (ni a la Constitució ni en els tractats internacionals que són vàlids perquè estan ratificats per Espanya), que compta amb el suport majoritari del Parlament però no de la majoria social. I el pitjor de tot: no soluciona res. Si la llei del referèndum pretenia ser la sortida al deixament polític de l’Executiu espanyol respecte de Catalunya, s’ha equivocat. La independència de veritat no arribarà a través de ruptures unilaterals, sense cobertura constitucional, i avui dia ha perdut els escassos suports internacionals que pogués tenir. Així, no.