Espanya i Catalunya, dos mons separats

Cada dia que passa augmenta més la distància que separa Catalu-nya d’Espanya. Són realitats creixentment diferents i alienes l’una de l’altra. Més enllà de la impossibilitat de conciliar de cap manera els plantejaments d’una i altra part, el que defineix el procés imparable de separació és que el discurs dels uns i dels altres es dirigeix exclusivament als que poblen el seu propi territori. Als que ja estan convençuts o ho poden estar de cadascuna de les causes. Són dos mons, dues dinàmiques excloents. Cada dia més enfrontades. No hi ha posicions intermèdies.

Sense moure’s el més mínim de la postura en què fa cinc anys que està col·locat, Mariano Rajoy està aconseguint convertir-se en el líder de tots aquells espanyols que estan en contra de la independència de Catalunya, o que professen tota mena de credos anticatalanistes. És a dir, de la majoria. Bona part del seu immobilisme respon a la necessitat que té de satisfer el sector més intransigent del seu electorat, aquella Espanya que encara no ha assimilat el canvi democràtic dels 70. I també a la seva ideologia de fons, que és centralista de vell encuny i poc amiga de les autonomies, per molt pragmatisme i bonhomia que posi per ocultar-la.

Però la novetat i el més sorprenent és que amplis sectors de l’opinió pública que no han estat mai a prop del PP avui reconeixen que Rajoy els representa, que és ell qui està lliurant la batalla contra el que per a ells és un intolerable desafiament català i que desitgen sense embuts que guanyi aquesta guerra. L’absència o la inanitat del PSOE, cada dia més immers en les seves contradiccions i debilitats, té aquesta conseqüència. No són pocs els socialistes, i alguns de destacats, que a Madrid confessen que avui estan amb el president del Govern. Enarborant la bandera d’Espanya, Mariano ha sortit del forat en què estava fins no fa gaire.

Rajoy sap que és el seu moment. Està cada dia més envalentonat. Parla i actua per a l’Espanya que està amb ell. Encara que les coses que diu puguin horroritzar bona part dels catalans. Ningú li fa ombra en el seu entossudiment per doblegar fins on faci falta l’independentisme i els seus aliats.

Tots els ponts trencats

Notícies relacionades

Rajoy demana a Puigdemont que torni "a la racionalitat i a la legalitat"

Puigdemont, a l'Estat: "No subestimeu la força del poble de Catalunya"

Ja fa molt que aquests van renunciar a la possibilitat de ser entesos més enllà de l’Ebre. Potser mai hi van pensar. El seu discurs està exclusivament dirigit als catalans, no contemplen la possibilitat que pugui ser escoltat, ni tan sols per una minoria qualificada, fora de les seves fronteres. I el que és clar és que si ara abordessin aquest esforç fracassarien estrepitosament. Tots els ponts estan trencats. 

Davant la imminència del desastre, hi ha qui diu que creu que encara es pot negociar. I és possible que s’estiguin forjant intents en aquest sentit. Però sense renunciar a l’última esperança, s’ha de ser pessimista. Perquè és molt difícil entreveure quines contrapartides podrien fer canviar de rumb els dos trens que semblen decidits a xocar. Però també perquè els milions de ciutadans que s’han enfilat a un i a l’altre no ho entendrien. H