La revolució dels novells

Que agradable i tranquil·litzador és el refugi dels tòpics. La Lliga es guanya als camps difícils. On no arriba el cap hi ha d’arribar el cor. Tres punts que són molt més que tres punts... Tots els clixés serveixen avui per valorar la laboriosa victòria del Barça a Getafe. Cap al minut 55, em sembla recordar, Messi va fer dos regats seguits –els primers que aconseguia enllaçar en el partit– i després la jugada es va quedar en no res. El van enfocar les càmeres i la seva cara de frustració era un poema, o més concretament una pàgina de 'La nàusea' de Sartre. Res del que vèiem al camp feia presagiar que uns minuts després Denis Suárez, aquell noi tímid, posaria en marxa la revolució dels novells...

Potser el gol ens va sorprendre perquè gran part del partit havia transcorregut com a càmera lenta. El cert és que a poc a poc estem oblidant que el futbol es juga en el present. Les retransmissions digitals, per internet o a través de satèl·lit, ens han acostumat a veure-ho tot amb uns segons de retard. ¡Quin empipament, aquells dies que el veí del tercer celebra el gol de Suárez mentre tu encara estàs demanant a Rakitic que centri la pilota! El gol que arriba més tard que la celebració val igual, però ens sembla menys bell... 

Bé, aquell retard temporal és més o menys el que passava ahir al Coliseum Alfonso Pérez, només que sense gols a favor. Veia el partit per televisió i aquella lentitud en el joc del Barça, de passades previsibles i mandroses, no em semblava natural. Era com si els locals juguessin a un altre ritme, com si el déu del futbol es divertís amb el fast forward del comandament a distància. Després, per comprovar si s’havia aturat el temps, em vaig connectar a la retransmissió d’en Puyal i aquell savi que es diu Ricard Torquemada ens va donar la resposta. Els partits al camp del Getafe, deia, sempre són complicats, entre altres coses per la gespa tan alta i seca, que no permet la circulació de la pilota... 

Canvi de cara

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

Així que era això. Vaig intentar concentrar-me en el joc del Barça, però la gespa em semblava tan alta que, amb una mica d’imaginació, un podia veure la formes del laberint en què el Getafe havia ficat el Barça: carrils tallats, parets que no tenien resposta, cantonades tramposes. No semblava que hi hagués una sortida per als blaugranes, una intuïció que va confirmar el gol de Shibasaki. 

Després, a la represa, amb el sol a l’esquena, el Barça va canviar de cara. El ritme es va avivar. Mentre Luis Suárez seguia jugant com si fos la primera part, Deulofeu va començar a deixar-se anar i a obrir les bandes. Sergi Roberto va tornar al seu paper d’expert lateral. Denis va decidir sortir al camp sense pensar que estava substituint Iniesta i de sobte, per un miracle botànic, el laberint es va convertir en un jardí cuidat, amb tots els parterres en ordre. Tot i els seus 29 anys, Paulinho va voler apuntar-se a la revolució dels novells i va clavar el gol decisiu. Vam comprendre llavors que els partits es guanyen en equip, i no per un jugador sol. Un altre tòpic que es complia, amb el permís de Messi.