La 'hooliganització' del debat públic

No fa falta ser un especialitzat sociòleg per saber que el futbol és alguna cosa més que un esport. Mou una sèrie d’instints, emocions i valors primaris que expliquen, per exemple, la quantitat d’interessos econòmics que giren al seu voltant. El futbol compleix, a més, una funció social. Aristòtil deia que una de les virtuts de la tragèdia era que funcionava a manera de catarsi. Avui podria sostenir que aquesta funció la fa en gran mesura el teatre del futbol.

No obstant, últimament estem assistint a una sèrie de debats de diferent índole que apunten a una progressiva hooliganització del debat públic. Pensin en Catalunya i en com ha aparegut a les xarxes després dels atemptats de Barcelona i Cambrils, o en la qüestió de la gestació subrogada, per mencionar els més candents. En els dos casos el desacord en les posicions desemboca fàcilment en la desqualificació, en l’ús i abús de la fal·làcia ad hominem (que ataca la persona que defensa una posició assenyalant una característica real o no sobre ella) o en el recurs a l’emoció com a fonament de judici. La resolució de la confrontació acaba en massa ocasions en un judici moral desqulificador: no tens raó perquè ets tal cosa, o perquè no ets tal altra.

    

Entretots

Título del tema (Auto)

Subtítulo del tema (Auto)

Falta dialèctica, una paraula d’origen grec composta per dia (a través de) i lexis (paraula, discurs) i que ve a significar la capacitat d’argumentar i contraargumentar a través de la paraula i la contraposició de discursos. Plató va ser el seu principal exponent i segurament qui millor ha exemplificat la seva praxi. En els seus textos es plantegen qüestions filosòfiques relatives a la vida bona, la política o l’estructura última de la realitat a través del diàleg. No en va les seves obres es diuen Diàlegs. Amb això donava a entendre que el coneixement passa per la contraposició d’idees, per la capacitat de sortir del propi dogma i deixar de costat l’agonística, que és la voluntat d’imposar la pròpia opinió. Dialogar és, en definitiva, l’audàcia d’assumir que l’altre pot tenir raó.

    

Encara que, és clar, parlar de raó a aquestes altures pot sonar desfasat. Estem en l’era de la postveritat, eufemisme de mentida, on l’individu és sobirà per configurar el seu món a imatge i semblança. ¿Per què haver de donar compte crític del que motiva les seves posicions? Queden lluny els anhels de l’acció comunicativa i performativa del discurs. Ens movem en la concepció política que va popularitzar Carl Schmitt, la que estableix que la seva essència és l’oposició amic-enemic, adornada amb una mica de jo ho vull, jo ho crec, versió postmoderna del decisionisme voluntarista schmittià.

    

L’esloganització del missatge ­polític és un símptoma més d’aquest procés de minimització del debat públic. Manen el tuit i el retuit, així que és millor no fer gaires voltes, no fos cas que a un se’l qualifiqui de recargolat. Es construeixen molts argumentaris i pocs arguments. I sí, existeix una crisi incentivada de les humanitats en l’educació, en particular de la filosofia, però no sembla haver-hi més xivarri que el que generen els sectors professionals directament afectats. 

    

Les polítiques governamentals de l’últim lustre han afegit més llenya, quan no directament gasolina, al foc devorador de cel·lulosa cultural. Però la responsabilitat de l’empobriment del debat públic és fonamentalment dels ciutadans i ciutadanes participants, que, fins i tot sent víctimes del segrest cultural de tals governances, oblidem que ser responsable comporta, per etimologia, ser capaç de donar resposta de les mateixes accions i decisions.

Notícies relacionades

Ana Pastor esbronca els diputats per pujar fotos i vídeos a les xarxes socials

Fer fotos o ajudar les víctimes: què fer davant un atemptat

El futbol és probablement una de les millors metàfores de moltes de les coses que ens succeeixen a nivell personal i interpersonal. Per al que és bo i per al que és dolent, la seva èpica reflecteix les llums i ombres que ens caracteritzen. Els futbolistes ho saben: són exalçats i fustigats a parts iguals, gairebé sense terme mitjà. Són els déus de la pilota. Però a futbol no s’hi pot jugar sense dues coses: precisament una pilota i unes regles de joc. En la dinàmica democràtica, aquestes regles es poden debatre o rebatre, revolucionar o involucionar, però no vencent sinó convencent.