A propòsit de la polèmica de Sabadell
Salvar el poeta de la nostra espiritualitat
L'alternativa al que significa Machado és l'abisme, i faríem bé de multiplicar el seu nom
rjulve39709621 sabadell16 08 2017 pol mica por la retirada del nombre de 170816220017 /
L'Ajuntament de Sabadell va arribar a plantejar-se retirar el nom d'Antonio Machado de la plaça que porta el seu nom, per «espanyolista». Encara que la proposta no es va portar a efecte per l’alarma social que va provocar, el seu sol plantejament revela una catàstrofe moral que desborda el fet polític.
Machado no és un qualsevol. No ho era per a un català insigne, Joaquim Xirau, degà de filosofia a la Universitat de Barcelona el febrer de 1936 i exdirector del Consell d’Ensenyament de la Generalitat de Companys. Ell va ser qui va treure Machado i la seva mare de Barcelona en vigílies de l’entrada de les tropes franquistes, qui el va acompanyar durant tres dies de fugida, qui el va sostenir en els 600 últims metres que van haver de fer a peu fins a la frontera de Cervera de la Marenda, qui va evitar que ingressés en un camp de concentració perquè anava sense passaport ni diners, i qui li va deixar 300 francs que li havia donat José Giral per menjar i pagar-se una pensió. Al conèixer la seva mort, esdevinguda dos dies després, va escriure una carta al president a l’exili, Manuel Azaña, encarint-lo que salvés «en aquests moments angoixants la minoria selecta i representativa de la nostra espiritualitat que s’ha mantingut fidel i que ara, fora de la pàtria, està sola i desvalguda».
La mirada moral i compassiva va inspirar tota l'obra de l'autor andalús
És una carta memorable, perquè en aquell moment de tanta necessitat, el socialista Xirau dona prioritat al salvament de la minoria que representa «la nostra espiritualitat». Ell, com Albert Camus, no és creient, però els uneix un sentit del que és sagrat que els porta a posar l’accent en els valors morals que sustenten la vida quotidiana i la vida política. Aquest fi sentit espiritual és el que li permet destacar en Machado «el seu patriotisme silenciós, però autèntic, que el vinculava als patiments del seu poble». Aquesta mirada compassiva era la que havia inspirat tota la seva poesia. Xirau explica que, durant el trajecte, un Machado exhaust s’asseia a la vora del camí per fer un cop d’ull al seu entorn. El millor de la seva poesia havia sorgit de la comunió amb els camps andalusos i castellans. I ara, assenyala Xirau, «desitjava amb enyorança viure el camp de Catalunya per dir en paraules el seu ritme i la seva harmonia». Benjamin parlava de la tristesa de la naturalesa a l’espera que el poeta li prestés la paraula. No va poder ser en el cas dels camps catalans, perquè la mort l’esperava a unes llegües de distància, però aquell gest patriòtic de Machado és el que Xirau volia salvar fos com fos. El que el poeta andalús representava era la mirada moral.
Que això no compti al parlar ara de patriotisme és preocupant, perquè aquesta compassió és universal i transcendeix tots els nacionalismes. S’entén ara millor que llavors per què era prioritari salvar aquella minoria «representativa de la nostra espiritualitat». Està constantment amenaçat, com ho proven els regidors de Sabadell. Com que l’alternativa al que significa Machado és l’abisme, faríem bé de multiplicar el seu nom i encomanar-nos al seu esperit.
