Catalunya vol un canvi i líders a l'altura

Estem davant una greu crisi d'Estat, una de les més transcendentals de la democràcia, i les crisis d'Estat requereixen grandesa política dirigides per estadistes que estiguin a l'altura. I això és el que falta en aquest país. Sense política en majúscula no hi ha diàleg, i sense voluntat de diàleg mai hi haurà acord.

Les últimes i decebedores declaracions institucionals dels presidents Mariano Rajoy i Carles Puigdemont són una bona mostra d'això. Em nego a acceptar que ja és tard per dialogar. Mai és tard en democràcia per trobar una solució política. Però aquesta mai arribarà amb líders permanentment enrocats en un discurs que no ofereix solucions.

Només amb la llei i actuacions policials no arribarem a cap port. Davant d'aquesta crisi política i institucional -de la qual el president del Govern és corresponsable-, Rajoy no està clarament a l'altura que requereix el lideratge d'un Estat europeu democràtic del segle XXI, que no és un altre que oferir una solució de consens. No hi ha una altra.

La solució tampoc passa per saltar-se l'Estatut, la Constitució, el reglament del Parlament de Catalunya i per posar a funcionaris públics fora de la llei com està fent el president Puigdemont. El Govern de la Generalitat no té dret a dividir d'aquesta manera els catalans i les catalanes. La convivència democràtica radica, entre altres coses, a fomentar el que ens uneix, no el que ens separa.

Declaració estèril

Aquests dies he tingut l'oportunitat de parlar en diverses ocasions amb el president Puigdemont, amb el secretari del PSOE, Pedro Sánchez, i amb el president Rajoy. A tots els he formulat aquesta reflexió. Avui mateix li insistia al president del Govern en la necessitat de gestos de grandesa política. Una declaració institucional basada només en el pes de la llei sense aportar cap via de diàleg és estèril i no fa res més que atiar el conflicte, com s'ha demostrat amb la reacció de molts ciutadans al carrer.

El problema és que Rajoy i Puigdemont han quedat atrapats en una escalada d'accions i reaccions en la qual ja no són capaços de trobar una via d'escapament. Les apostes en aquesta partida han arribat fins tan amunt que ja no veuen com retirar-se del joc. El que passa és que aquesta crisi no és un joc. En tot cas, és un joc perillós en què el més segur és que al final tots dos perdin, i amb ells milions de ciutadans.

Trencar les cartes

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

És l'hora de trencar les cartes i deixar d'apostar. És hora de seure tots al voltant d'una taula i no aixecar-nos fins a trobar una solució. No cal tornar a discutir qui ho va començar tot, si el recurs del Constitucional contra l'Estatut o la consegüent escalada independentista. Ara ja tant se val. L'important és que deixem de tirar més gasolina al foc i prenguem els mistos als que han incendiat aquesta situació.

Catalunya vol incrementar el seu autogovern, millorar el seu finançament i més reconeixement a la seva llengua i cultura. Aquest és el punt de partida. Catalunya vol un canvi i estadistes a l'altura que el facin possible.