L'esquerra espanyola davant Catalunya

La dreta només parla de sobirania referida a la integritat territorial. Hi apel·la quan vol remarcar el principi sacrosant de la unitat interna de la pàtria. Però està més aviat referida a qualsevol intromissió exterior, com la vergonyant reforma constitucional del 2011 ordenada per la Comissió Europea per reforçar les retallades socials. Això sí que va ser una invasió de la sobirania, però es va perpetrar per les Corts.

    Certament, la dimensió territorial és un vessant del concepte de sobirania, però no és, ni de bon tros, l’única. Hi ha una altra idea més forta del concepte de sobirania, que és la de representació del poder polític que emana del poble, i correspon als ciutadans representats al Parlament democràtic. Hi ha alguna cosa greu en el que està succeint sobre Catalunya, que és que, sent un tema molt rellevant, no hi hagi hagut debats monogràfics al Congrés. Només fa uns dies n’hi va haver un propiciat per Ciutadans per reforçar Rajoy i la «unitat» de les forces parlamentàries. Però, com a ultra que és, va aconseguir el contrari: el PSOE i Units Podem se’n van desmarcar.

    

Entretots

Título del tema (Auto)

Subtítulo del tema (Auto)

Però ¿què li succeeix a l’esquerra espanyola, que no aconsegueix trobar la seva posició en aquest debat? La majoria de les vegades sembla que recolza Rajoy, sobretot quan és cridada a la Moncloa. Altres vegades calla i altres intenta llançar algun missatge, però entre la cridòria total no hi ha espai per fer-se escoltar.

    

Ningú pot exigir que l’esquerra espanyola recolzi la deriva conjugada entre la burgesia catalanista (el que queda del partit de Pujol) i un moviment amb unes senyes que no són l’esquerra sinó l’anarquisme. Més encara quan segons l’opinió de bastants –fins i tot els que feia anys que defensàvem el dret a decidir– la forma de configurar aquest referèndum sense garanties és una farsa i sobretot fractura la societat catalana, encara que sembla que el carrer és només d’uns.

    

Aquesta aliança burgesa-anarquista i la seva forma d’actuar, unilateral, clarament il·legal (encara que no il·legítima), ha empès el PSOE a acostar-se a les posicions de Rajoy. Per un altre costat, un sector del seu partit en diverses regions està en una línia d’espanyolisme ranci, sense voler comprendre que s’ha de buscar sortida a aquesta greu confrontació. I que l’única sortida és política, perquè el problema és polític.

    

Rajoy, des del seu immobilisme, ha utilitzat tots els ressorts i ha fet sortir a la palestra totes les institucions jurídiques (fins i tot associacions de jutges) en àrdua defensa d’Espanya. No m’agrada que s’utilitzi la Constitució com a arma d’atac en lloc d’element de convivència. I si no val, és urgent la seva reforma.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

    

El PSOE (a través de molts més líders que Iceta o Sánchez) hauria d’alçar més la veu, criticant disbarats com la intervenció de la Guàrdia Civil en institucions catalanes (¡quin immens error, que en l’imaginari de greuges farà mal a Espanya!) i cridant –encara que, deia, és difícil deixar-se sentir ara– ¡diàleg, diàleg, diàleg! Això és el que a partir del 2-O s’haurà d’aplicar. Rajoy estarà inhabilitat.