Serrat i Llach

Joan Manuel Serrat, entrevistat dijous a Xile, va declarar que «l’1-O no és transparent perquè està emparat en una llei elaborada pel Parlament d’esquena als altres membres del Parlament», i va afegir : «La independència és una paraula bonica que inflama el cor dels joves i mobilitza la gent (...) però pot crear a Catalunya una situació d’una gran fractura 

social que a la meva manera de veure-ho costarà moltíssim temps recuperar».

No és la primera vegada que el del Poble-sec s’expressa políticament des de Xile: el setembre del 88 es va desplaçar fins a Santiago acompanyant la delegació espanyola que assistia com a observadora al plebiscit entre el 'sí' o el 'no' a Pinochet. La policia d’aquell país no li va permetre baixar de l’avió.

   

 Déu me’n guard de comparar, com no han parat de fer alguns aquests últims dies, l’actual situació catalana amb una rebel·lió contra una perversa dictadura, la franquista, per exemple, que Serrat, el 1975 i des de Mèxic, va condemnar en roda de premsa per haver condemnat a mort  en consell de guerra cinc militants del FRAP i ETA, paraules per les quals va patir un any d’exili.

Un any després, Lluís Llach va compondre el seu commovedor tema 'Campanades a mort', dedicat a les cinc persones abatudes per la Policia Nacional a Vitòria pel sol fet de participar en una vaga. 

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

No hi ha dubte que Serrat i Llach són dos demòcrates que s’han significat al llarg de la seva carrera per la defensa de les llibertats, amb l’única diferència que, mentre el públic d’un anava als seus recitals a escoltar cançons, el de l’altre anava a onejar consignes i banderes.

Es dona ara l’atzar ('Es caprichoso el azar') que el de Verges s’asseu al Parlament i dona per bones lleis que Serrat titlla de sospitoses mentre Llach menysprea i ataca les que, per més greu que li sàpiga, estan en plena vigència. Reprodueixo un fragment d’una de les seves cançons més conegudes: «No és això, companys, no és això / ni paraules de pau amb garrots / ni el comerç que es fa amb els nostres drets / drets que són, que no fan ni desfan / nous barrots sota forma de lleis». No, estimat Lluís, les lleis aprovades per la majoria en un Estat de dret no són barrots carceraris, i són molt més fiables que les aprovades amb nocturnitat, traïdoria i sense discussions ni esmenes. En un altre dels seus temes, 'No abarateixis el somni', Llach canta: «Si cal, conviurem la misèria, però ha de ser sense engany, dignament». Tant de bo hagués sigut així, però la invocació a la nova república s’ha construït amb massa mentides barates i comprovables. Tant de bo, superats aquests lletgíssims dies, 'Paraules d’amor' sigui l’himne de l’entesa entre els uns i els altres.