El ganivet és amic i enemic

Deixar enrere ja l’estiu, de fet ja ficats en el setembre, les amenaces terroristes han continuat. En alguns casos s’ha pogut evitar una tragèdia. Són els fets que s’han produït a Brussel·les i a Londres, com ha explicat aquest diari. Els terroristes busquen espais urbans i universalment famosos perquè la seva acció tingui la màxima resso­nància. 

    

És el cas del famós palau de Buckingham. S’ha de celebrar que l’atac resulti fallit. Els atacs, perquè van ser dos. Però el fet sorprenent, per a mi, és que els assaltants no anaven armats amb metralladores ni bombes, sinó simplement dos ganivets. No podré saber mai per què van triar aquesta eina. Ben mirat, un ganivet no és una arma, sinó una eina que més aviat és casolana. Es podria dir que n’hi ha a totes les cases, de ganivets. Serveix per tallar embotits, formatges, pastissos... També es fa servir per fer trossos de carn, però de carn morta.

    

L’atac als humans amb ganivet ha estat propi d’altres temps. Aquells temps dels pinxos de barri. Que no sempre atacaven amb ganivets. Fa molts i molts anys que jo vaig sentir unes paraules que no he oblidat: «El Pinxo li va dir al Panxo / vols que et punxi amb un punxó? / En Panxo li va dir al Pinxo / punxa’m però a la panxa no».

    

Atacar amb un ganivet sembla més bàrbar que atacar amb una arma de foc. Els humans han inventat moltes armes. I aquest fet ens distingeix dels animals, que només poden atacar, i defensar-se, amb unes eines incorporades als seus cossos. Si un dia veiéssim un llop amenaçant-nos amb un roc collit de terra... La nostra espècie té incorporat un xip de violència. Al llarg de la història hem practicat el penjament a la forca, l’apedragament –fets encara vigents en algunes societats–, l’enverinament deliberat, i encara podem recordar aquella expressió: «A aquest nen l’han criat a bufetades».

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

    

No vull parlar de la tortura. Deliberada, sàdica. Som una espècie pecadora.