Fer de tot, menys el ridícul

«En política es pot fer de tot, menys el ridícul». Ja ho deia en Tarradellas. Personalment tinc la percepció de ser part com a catalana d’un Sálvame Deluxe Special Catalonia. Avui, termes com Estat de dret o Responsabilitat inflamen shares. I jo, vull ser esquirol per primera vegada a la meva vida en aquesta més que acalorada lluita. A vostè, lector, m’uneix una realitat demolidora: som civils. Civils que per defecte i a priori no podem fer altra cosa que sotmetre’ns a les lleis, però ells tenen un poder en l’Estat de dret que pot moure muntanyes, el diàleg. No entenc, doncs, com enfront d’un conflicte polític els que sí que poden optin a sobre per pervertir la que per mi seria la darrera via. Estat que a més ha de garantir drets fonamentals i no pot en cap cas primar-ne uns per sobre d’altres per interessos merament mercantilistes.

En un conflicte polític, la solució ha de ser política i no pot carregar a les espatlles de la ciutadania responsabilitats generades per la covardia que rau emmascarada darrere el Jutjat núm.13. Em sap greu, no vestiré paraules per a qui no vesteix accions. Demanen responsabilitat envers l’1-O, ¿a qui l’hi demanen? Entenc que, per desgràcia, al jovent català instat a fer les Amèriques i als pares i mares que els veuen marxar amb títols a sota el braç per manca de pa a l’altre. A l’home de 60 anys que ha estat acomiadat amb una més que reprovada reforma laboral, estèril inversió la de l’obrer que després de donar els seus millors 40 anys de vida al patró aquest l’oblidà massa aviat per culpa d’un taló signat per massa color polític. A la dona que avui no compleix el perfil per treballar en el sector serveis ja que sembla que la talla val más que la traça. A les mans de qui els fa el llit de la suite per tres euros. Als nostres bombers, al personal sanitari i als mestres, als nostres funcionaris...

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Ens demanen responsabilitat als sindicalistes, l’únic bastió viu entre la seva arrogància política i la classe treballadora després de la reforma laboral, la llei mordassa, aplicacions de l’article 155 del codi penal, la LOMCE... A nosaltres, que veiem que els nostres convenis cauen, que les nostres feines tremolen, que les nostres prestacions s’esgoten, que els nostres lloguers augmenten, que les nostres jubilacions s’enterren, que les petites empreses tanquen. Si a vostè i a mi ens demanen responsabilitat, llavors ells, en aquest Estat de dret, ¿què fan? Sembla que amb el nostre esforç no n’hi ha mai prou als ulls d’un neoliberalisme aclaparador que veu però no vol sentir el nostre sentiment o, sense anar més lluny, el de la Cambra baixa que hores abans del fatídic dia va rebutjar les mesures del PP envers Catalunya.

És per això que més enllà de si som independentistes, unionistes, federalistes, de si volem o no l’1-O, desitjo que entenguem que això no va de bàndols. Som nets, fills, som conqueridors d’un Estat de dret que ho està deixant tot per fer. Tant és així que per no fer ja no dóna ni la cara i s’amaga darrere d’actuacions judicials d’una desproporcionalitat i irresponsabilitat política majúscula que per mi només pot tenir una sentència: ¿condemna rotunda!