Jerarquia, subordinació i obediència deguda

Crec en les persones que són fidels a la seva paraula, als seus compromisos. M’inspira confiança el professional que posa el seu rigor, dedicació i integritat en el seu exercici professional, de vegades fins i tot en detriment dels seus propis desitjos, els seus pensaments, o les seves eleccions, perquè no decideix ell, sinó que s’ha d’entregar al deure. I aquest deure és el que tots els components de les Forces i Cossos de Seguretat, de l’Estat o no, adquireixen quan en la seva jura del càrrec, després d’adquirir la condició de funcionari, prometen o juren la defensa de la Constitució espanyola i el compliment de la llei. Aquesta mateixa Constitució que en el seu article 14 proclama la igualtat davant la llei de tots els ciutadans i la no discriminació per les seves opinions diferents.

De la resta del compromís amb l’ordenament jurídic, em vull centrar en la llei orgànica 2/86 de les forces i cossos de seguretat que, a més a més de tenir en compte uns principis bàsics d’actuació que es fonamenten en «actuar amb absoluta neutralitat política i imparcialitat» i amb «integritat i dignitat», remarca la importància de la subjecció –sempre dins de l’exercici professional–  als principis de jerarquia i subordinació, especificant que «l’obediència deguda en cap cas podrà emparar ordres manifestament il·legals» (il·legal, lògicament, és contrari a les lleis. Justament a aquestes que estic esmentant aquí). 

La bellesa i l’eficàcia d’una llei es troba en la seva finalitat per atorgar als ciutadans un clima de calma, de tranquil·litat i de seguretat quotidianes, generant un entorn tranquil i lliure d’hostilitats, que garanteixi una convivència pacífica entre ciutadans amb diferents pensaments, diferent cultures, opinions o també religions.  Criteris comuns

Criteris comunsPer regular aquesta convivència són necessàries unes directrius, les lleis. La culminació d’aquesta llei orgànica 2/86 es troba a buscar com proporcionar aquesta harmonia mitjançant uns principis bàsics d’actuació idèntics i uns criteris estatutaris comuns que es basen en la cooperació recíproca i coordinació orgànica dels cossos policials.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

El dilema ètic es troba present, doncs, en la manera com complim els nostres compromisos. ¿Qui és més important, l’altre, el seu pensament, la seva visió… o jo, les meves idees, els meus punts de vista? En l’àmbit privat no pots ser honest amb els altres si abans no ho ets amb tu mateix, però en l’àmbit policial i en el professional cadascú es deu a les responsabilitats i obligacions adquirides. 

I arribats en aquest punt, jo penso el mateix que Evelyn Beatrice Hall (que no Voltaire): «Estic en desacord amb el que dius, però defensaré fins a la mort el teu dret de dir-ho», encara que això de vegades vulgui dir protegir un violador d’un linxament, el dret de la intimitat i la pròpia imatge d’un pederasta o fins i tot la integritat física d’un terrorista.