Piolín i el cor partit

Resulta impagable que el vaixell en el que estan allotjats els policies i guàrdies civils que ha enviat de reforç el Govern a Barcelona estigui decorat amb els personatges de dibuixos animats de Piolín, el Diable de Tasmània i el gat Silvestre, «el més marcià que ha fet Espanya en els seus 3.500 anys d’història», com va dir Antonio Baños en un tuit. El meu acudit/mem favorit, presa de la nostàlgia, sens dubte és el de Piolín xiuxiuejant: «He vist a un independentista bufonet». Els hiperventilats més joves potser no sàpiguen de què va la història del gatet bufonet, però la resta (els del sí, els del no, els equidistants) sí que ho sabem. I riem.

El del cuirassat Piolín s’emporta la palma en el capítol humorístic de la crisi d’Estat que viu Espanya a Catalunya, però hi ha hagut més moments impagables. Com la fotografia d’un manifestant amb nas de pallasso al costat d’un Guàrdia Civil de guàrdia el 20 de setembre o el moment lost in translation de Julian Assange (aquell impagable convidat estrella a aquests fets de Setembre) amb El Mundo Today, que va confondre amb el diari El Mundo. El Què t’empatolles, marrec de la revista satírica és un manifest polític en si mateix. I també hi ha dos grans vídeos: el del fandango d’un Guàrdia Civil com a resposta a una cassolada que acaba sent celebrat a olés i el de la periodista de La Sexta a la UAB a qui després de fer-l’hi passar malament en una connexió en directe els universitaris la van recompensar amb una multitudinària serenata del Boig per tu de Sau.

Brillants ocurrències

Notícies relacionades

Twitter se'n riu del vaixell de Piolín que Interior ha enviat a Catalunya

Interior cobreix amb lones els dibuixos de Piolín als vaixells del port

Aquests vídeos, aquests moments, aquestes brillants ocurrències es difonen per les xarxes socials, el mateix espai en què la conversa pública adopta la seva cara més intolerant i desagradable. Són oasis en uns moments molt crispats, en què es barregen sentiments i sensacions: il·lusió (dels partidaris de la independència), incertesa, preocupació. «No tindreu el meu odi», titula la seva carta enviada a Entre Tots Manuela Pulido, de Barcelona, que comença així: «Recordo com em va impactar aquella carta del marit d’una de les víctimes dels atemptats terroristes a París. Tenia aquell títol i recordo plorar al llegir-lo. Avui em sento enmig d’una tempesta política que temo que es convertirà aviat en huracà. Encara que vaig néixer fora de Catalunya hi vaig arribar de tan petita que no recordo haver viscut enlloc més. Estimo Catalunya però tinc en compte les meves arrels, ja que un arbre sense arrels mor. Les estimo totes dues, a Catalunya i a Espanya». I prossegueix: «Tenir el meu cor dividit o complementat per dues parts em fa poder estar enmig de l’huracà amb una mica més de serenitat que el que només el té format per una. Com més espanyolistes o catalanistes se sentin, més manipulables estan. I l’odi va creixent. Poc ha sortit la paraula amor en tot aquest embolic».

Manuela expressa molt bé el que senten molts ciutadans com ella a mesura que passen els dies i s’accentua la polarització. Hi ha arrels polítiques, socials, històriques, econòmiques i identitàries en el que està passant, però també n’hi ha de sentimentals. I quan els matisos són llançats per la finestra, quan el dubte està mal vist i s’exigeixen, fent pinya, adhesions incondicionals, molta gent ho passa malament, pateix. Ningú sap si són majoria silenciosa, i no són altres catalans perquè això implicaria que hi ha uns catalans i altres. En ocasions és gent favorable a votar i a la independència. Perquè que el cor té raons que la raó ignora és una autopista de diverses vies. Per això cal agrair tant a qui hagi decidit llogar un vaixell amb Piolín, als autors dels mems i als que canten fandango i Boig per tu. Encara que no tingui cap pes polític i no serveixi de res, riure’ns tots del mateix és un alleujament per a tant de cor partit.