El Brasil, entre la vergonya i l'optimisme

Vergonya. Als brasilers els fa vergonya la seva classe política. La paraula sorgeix en qualsevol conversa, barrejada amb una bona dosi de resignació, com si així poguessin conjurar una culpa col·lectiva. No pot sorprendre que la corrupció, juntament amb la situació econòmica, sigui la preocupació  més gran dels ciutadans, segons el Latinobaròmetre. Més del 60% de parlamentaris tenen causes amb la justícia. El president de la Cambra ha sigut condemnat a 15 anys de presó. Alguns dels empresaris més prestigiosos són a la presó, després d’haver fet córrer les seves corruptes urpes no només per l’enorme extensió política del seu país sinó també per la de bona part d’Amèrica Llatina. I el mateix president, Michel Temer, s’aferra al  càrrec –al qual va arribar després del poc justificat impeachment a Rousseff– mentre no desisteixen els afanys i la recerca de motius per destituir-lo.

La caiguda ha sigut més forta si és que és possible  després de l’eufòria interna i la projecció internacional dels anys anteriors. El Brasil, que mai havia deixat de ser el país del futur, però que no arribava a amarrar el present, va protagonitzar la dècada passada el gran èxit d’Amèrica Llatina: un creixement econòmic notable, un gran avanç social –reducció de la pobresa extrema del 75%- i la gran finestra al món que suposarien el Mundial de futbol i els Jocs de Rio.    

Avui, després de dos anys de recessió, sense un horitzó polític clar i amb una desocupació al voltant del 12%, els brasilers prefereixen concentrar-se en el dia a dia. Fa unes setmanes es va anunciar que, per segon trimestre consecutiu, l’economia creixia; d’una manera tan tímida, però, que no és possible entreveure cap solidesa en la recuperació. Ara bé, en tot aquest caos, el que no s’ha de menysprear és el pes d’una classe mitjana cada vegada més segura de si mateixa. En un país de tremenda desigualtat social, aquesta classe mitjana que es va veure reforçada durant els anys de bonança va sortir al carrer per protestar contra els diners que s’estava llençant en els grans esdeveniments, mentre a ella se li estrenyia cada vegada més el cinturó. És la que reclama més bona educació, millor sanitat i més seguretat per a les seves dones. És la que empeny a perseverar aquelles institucions que funcionen, com la justícia, perquè empresoni a tothom qui roba, per alt que sigui el seu càrrec. És també la que no està disposada a fer un pas enrere en els drets que tant li va costar aconseguir, els que el govern ultraliberal de Témer està amenaçant.

Sense alternativa

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

És el que té el progrés social, que quan el guanyes, no el vols perdre. Així que, enmig del desencant i la frustració, al Brasil es respira també cert optimisme. Encara que segueixi sense haver-hi una clara alternativa polític a la vista enmig d’aquest magma de corrupció, els brasilers estan convençuts que, novament, tiraran endavant.