Cinc aprenentatges arran del 17-A

Un mes després dels atemptats del 17 d’agost, i després de 26 anys treballant amb joves d’origen immigrat, he mirat d’extreure alguns aprenentatges que ens ajudin a aconseguir que una atrocitat així no torni a succeir.  

    

Si bé és necessari arrencar un cotxe en primera, quan volem recórrer un camí llarg, si no canviem de marxa l’automòbil es calarà. Tinc la sensació que quan parlem d’immigració seguim pensant en la primera generació. Poc pensem en les segones i terceres generacions que ja són aquí convivint amb nosaltres. Els fills i nets, que no van prendre la decisió de venir. 

¿Quantes generacions hauran de passar perquè puguem veure aquestes persones com a ciutadans i no com a immigrants eterns de vintena generació? El mateix terme immigrant implica un procés, quan seria més adequat parlar d’immigrats, ja que molts van arribar per quedar-se, ja no estan en cap procés.

    

Quan va succeir l’atemptat estava de viatge. Ho vaig saber a través de Mohamed El Amrani a Facebook. Tant ell com Miriam Hatibi són joves que han ajudat a fer que bona part de la població descobrís aquesta segona generació que esmentava. Han trencat prejudicis i han creat connexions amb una enorme valentia. Hi ha molts joves com Mohamed i Miriam. Ajudem-los a tenir més visibilitat, a ser referents no només dels seus sinó de tota una generació.

    

Aquests dies les xarxes s’han inundat de missatges xenòfobs sobre com són de desagraïts els immigrants. Com a societat hem fet molt per integrar els que arribaven, però ells també han fet molt pels autòctons realitzant molt sovint aquelles feines que no volien els d’aquí. La crisi ens ha fet oblidar una frase dels 90: «Necessitàvem treballadors… i van arribar persones». I aquestes persones, legítimament i amb grans esforços, han portat els seus familiars.

    

Viatjo freqüentment a l’AVE, i de forma recurrent quan estic allà em venen imatges que contrasten un vagó de l’AVE amb un de la línia 1 del metro de Barcelona. L’AVE, monocromàtic; la línia 1, multicolor. ¿Quins riscos correm si els joves de segona o tercera generació, ja nascuts aquí, es troben amb un sostre de vidre que els discrimina davant el mercat laboral?

    

Aquests dies alguns amics compartien, en xarxes socials, continguts alertant de com n’és de dolent l’islam. I ho defensaven després amb tanta vehemència que al final era inevitable preguntar-los: «¿Quants amics musulmans tens?». La majoria contestava que cap. ¿Què està passant perquè en la societat més hiperconnectada de tota la història visquem en les nostres ciutats en bombolles impermeables?

    

Estan triomfant dos models d’entendre la immigració: l’assimilacionista, que defensa que el que arriba ha de renunciar a la seva identitat i passar a ser com els autòctons; i el multicultural, que veu la cultura com una cosa inamovible, compacta, innata a l’individu, un bé en si mateix al qual no s’ha de renunciar però que, com que no evoluciona, no val la pena intentar barrejar. Així viuen comunitats cadascuna a la seva zona, evitant compartir espais comuns perquè això serà sinònim de tensió.

    

I d’aquesta manera estem perdent l’oportunitat d’explorar un tercer model, que seria l’intercultural, en el qual l’element més bàsic és el subjecte, no el subjecte cultural. Un enfocament en el qual s’entén la cultura com un fet que evoluciona en el temps i que millora amb la interacció de ciutadans diversos. Un model en el qual es debat i es consensua un nucli dur que estigui destinat a assegurar la convivència i en el qual a partir d’aquí hi hagi aspectes accessoris que cadascú pot viure al seu aire.

Sovint es confon el model intercultural que defenso amb muntar una festa de la diversitat en què hi hagi menjar, beguda i música ètnics. El menjar i els balls regionals poden ser una bona manera per començar a conèixer-nos, però tard o d’hora és urgent arribar al subjecte, al tu a tu, a fer preguntes més que a donar per fet que per venir de tal país ja vens amb un pack carregat de creences o habilitats. 

    

Quan parlo de debatre un nucli dur que asseguri la convivència parlo de perseguir actituds i persones extremistes que no respectin aquesta convivència, de ­debatre sobre la igualtat de gènere i l’orientació sexual, però també de la cura dels nostres grans i petits. 

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

    

En resum, segueixo pensant que un món millor és possible i que està a les nostres mans fer-lo realitat.