anàlisi
Una assemblea constituent
Revisem qui volem ser, però incloguem tot allò que sí que defineix de veritat les identitats
zentauroepp39982061 barcelona 06 09 2017 politica ple del parlament para aprobar170908144319 /
Bé, doncs ja tenen el que volien. Uns anhelaven un país nou i ja el tenen; tan nou que, en virtut de la fractura que l’esqueixa per la meitat, no és un país sinó dos. Els altres volien un país indivisible i el colpegen amb la maça de la llei, fingint no adonar-se que, per sota de la pell aparentment sencera, s’ha esquerdat l’esquelet. Fa anys que estiren els dos extrems de la corda: Aznar tibava cap a un costat, Carod cap a l’altre; Mas per aquí, Zapatero per allà; tibada de Puigdemont, empenta de Rajoy.
Uns van aprofitar la crisi per contaminar el descontentament popular amb el verí nacionalista; els altres, per liquidar drets la consecució dels quals havia costat dècades de lluita. Si les societats no es construïssin sota la tensió entre els seus components extrems, no farien falta les constitucions.
Uns volen tapiar la porta del progrés amb el formigó armat de la Constitució; els altres argüeixen que aquesta Constitució va ser una martingala, forjada entre el soroll de sabres, l’amenaça del tret a la nuca i l’enganyifa del «cafè per a tothom». És clar que ho va ser. Totes ho són. Si les societats no es construïssin sota la tensió entre els seus components extrems, no farien falta les constitucions; són precisament el registre del mínim acord possible, en forma d’imposicions i cessions mútues entre tots els seus elements.
Als uns i als altres només podem dir-los: «Fem-ho una altra vegada». Revisem qui volem ser, però incloguem tot allò que sí que defineix de veritat les identitats. Decidim en assemblea constituent si volem ser monarquia o república, si hem de mantenir el concordat amb el Vaticà, si el criteri rector de l’economia ha de ser el pànic al dèficit, si convé blindar o no constitucionalment drets bàsics com la vivenda o el treball. El que faci falta. Incloguem l’obligació de revisar aquesta llei general cada 25 anys, perquè ningú es vegi temptat de convocar-nos a la desobediència. Traguem de no sé on la il·lusió de netejar la brutícia acumulada en un mirall en què fa massa temps que ens mirem de reüll.
No podrem fer-ho sense treure’ns abans el llast de la guerra civil amb una reprovació unànime del franquisme i una llei que permeti treure els morts de les cunetes. La dreta no només hauria d’acceptar sinó fins i tot protagonitzar aquesta reprovació; marcant distàncies amb el passat seria la primera a beneficiar-se’n, i potser l’esquerra llavors podria entonar la part de mea culpa que li correspongui per alliberar-nos de la torticoli col·lectiva que li provoca a Espanya caminar mirant cap enrere.
(Mentre rellegeixo tot el que s’ha dit abans, rebo una trucada d’una amiga sindicalista, feliç perquè ha aconseguit que l’empresa en què treballa concedeixi indemnitzacions de 35 dies per any. Em fa llàstima recordar-li que abans de la reforma laboral la llei establia un mínim de 45 dies. Aquesta és la batalla que perdem per incompareixença mentre ens peguem amb les banderetes al cap.)
