Una democràcia 'agonista'

El conflicte és inherent a la política: no és possible concebre un debat polític sense conflicte. Assumint aquesta premissa, Chantal Mouffe ha desenvolupat la teoria d'una democràcia 'agonista’, en la qual el conflicte entre postures ideològiques oposades es canalitza de tal forma que els diferents actors es conceben els uns als altres com a rivals, en lloc d'enemics. Aquest matís és utilitzat per Mouffe per distingir un conflicte 'agonista' d'un antagonista.

Des d'un punt de vista 'agonista', un conflicte entre rivals que s'oposen políticament, però que es conceben com a legítims participants del debat, és sa per a una societat democràtica. L'objectiu d'un debat 'agonista' no ha de ser arribar a un consens entre els actors polítics, com assumeixen teòrics de la democràcia deliberativa, ja que l'oposició entre ells no pot portar els actors a acceptar una decisió comuna i 'racional' que és bona per a tots. En canvi, l'objectiu d'un debat agonista ha de ser el compromís, un concepte ben diferent del del consens. Arribar a un compromís entre actors rivals implica que ni uns ni altres acabaran totalment satisfets amb el resultat, però tots l'acceptaran com a legítim. 

Antagonisme

El marc teòric exposat podria aplicar-se perfectament al cas de Catalunya. La Guàrdia Civil Guàrdia Civils'ha dedicat en aquests últims dies a custodiar llocs on es podrien estar imprimint les paperetes per al (pseudo)referèndum català per la independència de l'1 d'octubre, una votació que ha sigut definida per alguns (inclosos membres del PP i de Ciutadans) com un cop d'Estat. Al mateix temps, la majoria parlamentària de Junts pel Sí i la CUP ha impulsat la llei de Transitorietat Jurídica en una sessió plenària tan còmica en alguns instants (donar dues hores per introduir esmenes a una llei que pot suposar la independència de Catalunya només es pot entendre com una broma), com dramàtica en altres (que la majoria de l'oposició es retiri del Parlament com a protesta al procediment d'aquella llei no és una bona notícia des d'un punt de vista democràtic).

El conflicte entre els uns i els altres es pot conceptualitzar d'aquesta forma com a antagonista, ja que tots dos bàndols no es conceben com a legítims interlocutors, cosa que està reflectida en la unilateralitat dels seus actes. Aquest tipus de conflicte és poc democràtic, pel que fet que unes majories parlamentàries limitades (la del PP i Ciutadans al parlament espanyol, i la de Junts pel Sí i la CUP al parlament català) invisibilitzen una gran part de la societat. 

La unilateralitat dels actes de les dues majories és en aquest sentit el problema més greu. Si bé és cert que alguns independentistes (no tots) prenen tot aquell que s'oposi al referèndum com a participant il·legítim del debat, també ho és que alguns membres del govern espanyol no tenen cap mena d'intenció d'arribar a un compromís amb els actors independentistes.

En aquest context, la veu d'actors com a Joan Coscubiela (diputat de CSQP-ICV) ha sigut una bufada d'aire fresc, però els pols antagonistes segueixen dominant el debat polític. Jordi Évole va ser atacat a través de Twitter per l'organització independentista Súmate a causa de la seva "equidistància", mentre a la Universitat de València va tenir lloc una pintada amenaçant de mort a Anna Gabriel per la seva postura favorable a la independència. Aquests exemples són símptoma d'una creixent polarització antagonista del debat polític, on els ponts entre els uns i els altres s'ensorren dia rere dia. Si no se surt d'aquest maniqueisme, qualsevol decisió que es prengui respecte al referèndum i la independència serà percebuda com a il·legítima pel bàndol perdedor.

Objectiu

Notícies relacionades

La Guàrdia Civil intervé planxes per fer cartells pro-referèndum

6-S, el dia del xoc

Passi el que passi l'1 d'octubre, partint de la democràcia 'agonista', l'objectiu a partir del 2 d'octubre hauria de ser establir un marc de debat polític on tots els actors es reconeguin els uns als altres com a legítims participants, alhora que introdueixen en l'esfera pública les seves demandes, en alguns casos oposades. La participació de postures oposades en un mateix espai facilitarà l'acceptació de qualsevol decisió que es prengui. Per això, els demòcrates, més enllà de ser favorables o no a la celebració d'un referèndum a Catalunya (i de la postura respecte a la independència), haurien d'unir-se en la construcció d'un debat 'agonista'.

En aquest debat no s'ha de buscar el consens, però sí el compromís, el contingut del qual dependrà de la correlació de forces polítiques que existeixi. Si no es canalitza el conflicte de forma agonista, la democràcia (tant l'espanyola com la catalana) es veurà perjudicada. O es canalitza el conflicte de manera que es reconegui a l'altre en la seva diferència, o no hi haurà democràcia.